La tràgica història del jove camioner mort per una bomba de Mussolini
Josep Santacana conduïa el camió ple d’explosius que va saltar pels aires el 17 de març del 1938
BarcelonaUna brutal columna de pols i residus, molt espessa, i d’un color blanquinós enfilant-se per sobre de les illes de cases de l’Eixample. La imatge la van captar el 17 de març del 1938, des de l’aire, els pilots de l’Aviazione Legionaria delle Baleari enviats per Mussolini per castigar la població barcelonina. Era el segon dia dels bombardejos per saturació, una tècnica nova que buscava el col·lapse i l’ensorrament de la vida ciutadana. La fotografia forma part de la memòria col·lectiva i trasllada automàticament a aquells tres dies en què la ciutadania va viure un infern que semblava no acabar mai. L’ARA la va entregar als seus lectors diumenge passat, juntament amb un diari especial dedicat als 80 anys
Josep Santacana i Domènech és el fill de Josep Santacana Marimon, el jove soldat republicà que conduïa el camió amb trilita que va explotar a la Gran Via quan una de les bombes li va caure a sobre. Santacana Domènech va contactar amb l’ARA perquè volia explicar la història del pare. Cap dels soldats que anava al camió va sobreviure. L’explosió va destruir totalment els immobles situats entre Balmes i Gran Via, molt a prop del Coliseum. Quan els soldats italians van revelar les fotos no sabien que havien encertat de ple un camió carregat d’explosiu i no entenien l’origen de la columna. Cap de les bombes que havien llançat tenia tanta potència. Fins i tot es va especular que les forces aèries de Mussolini havien provat un nou tipus d’explosiu. Hi va haver moltes més víctimes: en menys de 41 hores, l’aviació feixista italiana va fer 14 atacs a la capital catalana. Hi va haver més d’un miler de morts.
Aquell 17 de març, els Savoia van buidar els seus estómacs a les dues del migdia. En aquell moment, Jaume Santacana i altres soldats anaven a dinar: “El meu pare i altres companys es van ajuntar i van pujar al camió per anar a fer una arrossada. Volien celebrar Sant Josep”, explica Santacana Domènech. Quan el seu pare va morir, el Josep tenia només 14 mesos. No té records del pare, només el que li va explicar la mare i, sobretot, l’àvia materna. “L’àvia sempre em deia que m’havia d’assemblar al meu pare”, evoca. Lamenta els silencis: “Al meu pare el consideraven un roig que havia mort per culpa d’una bomba de Franco. No se’n podia parlar”.
La valentia de la mare
Els únics documents que conserva del pare són algunes fotografies i una esquela, que va trobar fa quatre anys a les golfes de casa seva. La seva família no va poder fer cap funeral fins al 1942. No van recuperar mai les restes del pare. “Quan era petit creia que la placa que hi havia al meu poble, a Vilobí del Penedès, davant l’església, estava dedicada al meu pare, perquè estava dedicada als morts de la guerra. Hi havia un Josep Santacana, però no era el meu pare. Era un alcalde que havia mort a mans dels rojos”. A la placa s’hi podia llegir: Caídos por Dios y por la Patria. “Quan es va morir Franco van treure la placa. Creia que en posarien una altra amb el nom del meu pare però no ho van fer. Hi ha molt d’oblit. Només voldria que els italians reconeguessin el que van fer el 1938”, diu.
Josep Santacana Marimon va morir quan tenia 28 anys. “La meva mare [Inés Domènech] es va quedar viuda amb 21 anys. Era una dona molt valenta, molt guerrera i molt optimista. Sempre trobava solucions per a tot”, assegura Santacana Domènech. Josep Santacana Marimon va ser cridat a files a finals del 1937. En aquell moment treballava a la fàbrica de guix que tenia la família a Vilobí del Penedès. “Als anys trenta no hi havia gaire gent que sabés conduir. Ell sí perquè conduïa habitualment el camió de l’empresa familiar”, explica. “Suposo que per això li van assignar la conducció d’un camió militar”, afegeix.
Quan Inés Domènech es va quedar viuda va decidir reobrir la fàbrica de guix que l’avi de Josep Santacana havia tancat quan va decidir ampliar el negoci i obrir-ne una de nova. “La recordo anant de la fàbrica al despatx i del despatx als bancs. Van ser temps molt difícils perquè en aquell moment ningú construïa res i no es venia guix”, explica Santacana. Inés Domènech es va fer càrrec de la fàbrica fins que Josep Santacana la va rellevar quan va fer els 15 anys. Conserva la casa on vivia amb la mare a Vilobí. És el seu paradís particular.