'La cabra, o qui és Sylvia?': La tragèdia dels obscurs desitjos de l’amor
La direcció d'Ivan Morales amb Jordi Bosch i Emma Vilarasau potencia la ira per sobre del desconcert
La cabra, o qui és Sylvia?
La Villarroel, 7 de desembre
Edward Albee va aconseguir amb La cabra, o qui és Sylvia? totes les lloances i premis de teatre als Estats Units el 2003, però molt em sembla que no va reeixir en el seu desig que alguns espectadors s’enfadessin i l’insultessin tot marxant de les representacions. La provocació, com no podia ser d’una altra manera en la sempre puritana Amèrica, venia pel camí del sexe, per una conducta sexual inapropiada, intolerable. En el fons, la relació d’aquest arquitecte de prestigi de seixanta anys (Martin) enlluernat per la mirada de la Sylvia és un ham extraordinàriament eficaç per parlar de les fronteres del desig, com queda ben clar en l'últim acte quan Martin i el seu fill Willie es besen.
Albee mira el fons de la naturalesa humana, allà on habiten el desitjos més obscurs, més inacceptables, desitjos que es poden obviar però no es poden reprimir, com li diu Martin al seu millor amic, que ha provocat el terratrèmol en una família aparentment feliç i enamorada. La genialitat i complexitat de l’obra d’Albee passa per fer-nos creure que estem veient una comèdia sobre la fragilitat del matrimoni poblada d’humor quan en realitat assistim a una tremenda, destructiva i desoladora tragèdia sense reparació possible.
El desafiament de l’obra està en la capacitat per fer-nos creure en el sentiment epidèrmic espontani de Martin, més enllà del sexe -no s’estranyin: fa poc un rus es va casar amb la seva nina inflable-; hem de creure en el seu amor impossible més que en una conducta merament lasciva. Josep Maria Pou ho assolia rotundament en l’estrena, fa quinze anys, de la producció que també va dirigir i que va guanyar multitud de premis. En Pou hi havia, s’intuïa, aquest sentiment de tràgica innocència que no acaba de treure el cap en un Jordi Bosch un pèl ingenu a l’inici i que creix abastament quan esclata la confrontació de Martin amb Stevie, la seva dona. La proposta d’Ivan Morales trenca la quarta paret, no explota prou l’humor que sorgeix de les arestes frívoles del problema i potencia la ira per sobre del desconcert, i la ironia sarcàstica en una esplèndida Emma Vilarasau. Molt bé el jove Roger Vilà en el monòleg de l'última escena, i també Jordi Martínez, tot i una certa exageració que no contribueix a la credibilitat.