El Tradicionàrius celebra tres dècades de solidesa

BarcelonaEl director del Tradicionàrius, Jordi Fàbregas, és tot persistència. Per això no s'està d'esmenar Zygmunt Bauman, com va fer divendres en la presentació de 1988-2017. Trenta Tradicionàrius Traçats, el concert inaugural de la trentena edició del festival. "Tenim un reguitzell de grans músics, i aquests dies que es parla tant de la cosa líquida, és una proposta prou sòlida que dona sentit a la feina que fem", va dir Fàbregas davant el públic que omplia el Centre Artesà Tradicionàrius. I sí, tres dècades de feina l'avalen. La programació d'aquesta edició del festival, que s'allargarà fins a Sant Joan, explica la bona salut de les músiques i balls d'arrel i dibuixa un paisatge esquitxat de joventut. Tanmateix, divendres tocava recordar els orígens heroics i homenatjar els qui l'any 1988 van participar en el primer Tradicionàrius: vuit grups, la cantant Rosa Zaragoza i el romancer Jaume Arnella, que va exercir de mestre de cerimònies amb humor i amor. "És el nostre benefactor i inspirador", va dir Fàbregas sobre Arnella, que a més del seu paper com a fil conductor va regalar el cruel romanço 'La dama de Reus' que ja havia recitat en aquella primera edició.

El format del concert tenia l'encant de les trobades a la taverna. Arnella presentava cada actuació amb un romanço, prodigi de síntesi en art menor per explicar qui eren i qui són els artistes, i els artistes hi corresponien interpretant un parell de peces. Alguns grups van optar per recuperar temes que havien tocat el 1988 i d'altres n'hi incorporaven de més recents. Uns sonaven amb la naturalitat que dona seguir fent feina plegats, com els Solistes de la Costa, i d'altres miraven de retrobar sensacions passades, com els tres de la Cobla Manxaire, que feia 20 anys que no tocaven junts. Tots, això sí, compartien l'esperit de celebració, i quan calia col·laboraven entre ells, com quan Francesc Tomàs, de La Cobla Mínima,va acompanyar Rosa Zaragoza a la cançó jueva 'Para que quero', que ella va dedicar als refugiats, o quan Arnella es va afegir als Ministrers de Vilanova per cantar els 'Goigs de l'amiga'.

De tant en tant sobraven les cadires, i així ho va advertir Jordi Roura quan recuperant el nom Ludicfolk va tocar el vals jota de Tortellà i el xotis de Jaume Xic. "És música per ballar", va dir Roura, potser esperant que la gent s'animés a aixecar-se. El mateix va passar amb la marcial 'Contradansa de la Geltrú' dels Ministres de Vilanova i amb la força valenciana del 'Sant Rorro' –que "dona salut als borratxos"– amb què Primera Nota van tancar el concert abans del romanço final.

El moment més emotiu va arribar amb l'actuació d'Alfons Encinas i la seva filla Míriam, que va servir per recordar l'absència de Maria Laffite, perquè 30 anys són una vida i la mort també passa. Va ser una estona d'un cert recolliment místic en una nit presidida pels somriures, com quan Maria Dolors Masferrer i Ramon Manent (Retaule) van cantar 'Cama de gat'.