MÚSICA

“La tradició és una arma de creació massiva”

Raúl Rodríguez presenta al Jamboree ‘Razón de son’, un disc sobre les connexions de la música popular andalusa

Nascut a Sevilla el 1974, Rodríguez -fill de Martirio- acaba d’editar el llibre-disc  Razón de son.
Xavier Cervantes
10/01/2015
4 min

BarcelonaHi ha discos que són molt més que una col·lecció de cançons. Razón de son (Fol Música, 2014), que es presenta aquest dissabte al Jamboree de Barcelona (a les 20 h i a les 22 h) i del qual es va poder sentir un tast al Mercat de Música Viva de Vic, és -alhora que una dotzena de peces- un estudi antropològic i una porta oberta al futur. Tot plegat va començar el 1992, quan Raúl Rodríguez (Sevilla, 1974) va engegar un “quadern de treball” sobre els cants d’anada i tornada. “Vaig començar fent un treball sobre la tradició i he acabat fent un treball creatiu, perquè m’he adonat que la creativitat és la mare de la tradició, i que és la creació i no la conservació la que fa viva la tradició”, explica Rodríguez, que al llarg d’aquests anys ha compaginat la investigació amb la pràctica, acompanyant la seva mare, Martirio, i Kiko Veneno, i tirant endavant grups com Caraoscura i Son de la Frontera. El resultat és una fascinant reivindicació del “valor d’ús” de la música.

Razón de son, editat com a llibre-disc, explica una història i en proposa una de nova, sempre fugint de l’eurocentrisme. “És una de les coses bones que vaig aprendre estudiant antropologia: qüestionar tota la història oficial explicada des de l’eurocentrisme”, recorda. Així, sense el prejudici que estableix jerarquies, busca les connexions entre les músiques d’un “territori compartit” des de fa 500 anys i se situa en un lloc imaginari, equidistant dels ports de Cadis, Cartagena de Indias, l’Havana i Veracruz: “Però considerant aquest espai com un territori viu, prenent la tradició com una arma de creació massiva. Tenim el compàs de la sarabanda, que comparteix estructura amb la bulería, el joropo i la petenera. Tenim la dècima com a estructura estròfica comuna, i també models d’interpretació. És a dir, tenim un munt de coses que ens són comunes i que si les fem servir amb un llenguatge creatiu podem fer música nova amb els codis de la música tradicional i avançar des de dins de la tradició”.

En aquesta mirada al futur, Rodríguez ha inventat un aliat, el tres flamenc, “un instrument mestís” entre la guitarra flamenca i el tres cubà. “Els gèneres musicals són fills dels instruments. A Cuba, el tres feia la lectura rítmica dels tambors afrocubans. D’aquesta conjunció en sortien els patrons dels tumbaos del son, la qual cosa va provocar la creació del so cubà -explica Rodríguez-. El que intento fer amb el tres flamenc és llegir les picades de mans i els remats dels peus dels bailaores en comptes dels tambors afrocubans. Tot plegat, per trobar tumbaos per als pals flamencs, de manera que la bulería, la soleá, la caña, la petenera i la seguiriya puguin ser ballables. És a dir, que no només els puguin ballar els bailaores, sinó també qualsevol persona que no tingui cap coneixement previ sobre els secrets aparentment indesxifrables de la rítmica flamenca”. De la investigació de Rodríguez en surten pals nous, com la sonería, i peces que connecten blues i bulería i altres en què la tradició andalusí conviu amb la de Mali.

Com diu Rodríguez, la utilització d’un instrument nou com el tres flamenc el fa “més lliure”. “Dins de l’instrument hi ha molta memòria, però cap obligació”, precisa. Amb aquesta llibertat ha imaginat quina devia ser la música dels negres curros. “Al segle XVI a Sevilla hi havia censada un 10% de població negra. I els primers negres que van arribar a Cuba no eren esclaus, sinó homes lliures sevillans. Per això els deien curros. Eren personatges més aviat llibertaris que no cantaven ni en grup ni en ritus i, per tant, els seus cants no s’han mantingut. Però això no vol dir que no tinguessin una música pròpia”, explica. Se’ls identificava amb els pícaros i els “poetes de bandúrria i xancleta”, així que és possible que tinguessin alguna relació amb la jácara, música de carrer del segle XVI. Rodríguez hi posa música als negres curros combinant bulería i so cubà, tot recordant la història d'unes persones que van mantenir la seva llibertat instal·lats al barri del Manglar, a la perifèria de l'Havana, fins a principis del segle XIX, tot i que la seva figura va seguir present en el teatre costumista cubà.

El poder de la música

Una les virtuts de Razón de son és la capacitat per endinsar-se en la memòria popular, com demostra la història del negres curros, i per reivindicar la força de la música per desafiar el poder. Rodríguez recorda, per exemple, que la sarabanda va ser perseguida a Sevilla. "La sarabanda va ser el primer ball afrocaribeny i afroandalús, perquè va sorgir de manera gairebé simultània a Mèxic i a Andalusia. A principis del segle XVII, el pare jesuïta Juan de Mariana va escriure un text en què demanava una legislació sobre els espectacles públics perquè considerava que la música i la dansa tenien un poder de persuasió més fort que moltes polítiques, i deia que si la gent entrava en aquesta dinàmica de llibertat seria impossible evangelitzar-los, adoctrinar-los i dominar-los –explica Rodríguez–. I parlava sobretot de la sarabanda, un ball negre ja transformat en ball blanc la pràctica del qual va arribar a tenir penes de dos anys de bandejament per a les dones i de dos de galeres i 600 assots per als homes".

stats