‘Traces’, la dansa més animal de Wim Vandekeybus

BarcelonaUna de les grans cites amb la dansa contemporània de l’any arriba al Mercat de les Flors a mitja temporada, com a cirereta del festival Dansa Metropolitana. El coreògraf, escenògraf i cineasta belga Wim Vandekeybus, un dels grans noms internacionals i un dels reclams més estimats pel públic barceloní, amb qui ha tingut una relació periòdica des de finals dels 80 –tot i que ara feia sis anys que no venia a la Barcelona–, presenta la penúltima estrena de la seva carrera, Traces. És un espectacle del 2019 que pràcticament encara no s’ha vist a Europa per culpa del tancament cultural del continent. “Espanya no ha tancat perquè el govern no pot pagar el cost del tancament, i gràcies a déu”, afirma, per explicar la febre per actuar que tenen les companyies europees, que tenen en guaret grans espectacles i companyies a sou.

És el cas del muntatge que arriba al Mercat de les Flors de dijous a dissabte, un espectacle per a deu ballarins que està inspirat per la força de la natura romanesa. L’ós és un dels grans protagonistes del muntatge –que s'inspira en la tradicional festa de l’ós, símbol de renovació–, però també la força arrasadora de l’home. “La naturalesa és molt forta recuperant-se però nosaltres també destruint-la. En els últims 30 anys, el 50% dels animals han desaparegut”, afirma el director. Traces posa en escena un bosc i una carretera, una metàfora de la relació home-natura, que s’omple d’imatges, moviments, ritmes, atmosferes pertorbadores, desoladores. “L’ós representa una faceta que hem perdut”, segons el coreògraf. També és un diàleg entre el passat i un futur desbocat. “L’ésser humà ja ha sembrat la llavor de la seva pròpia destrucció”.

L’obra parteix d’un encàrrec del festival artístic belga Europalia, que cada any posa el focus en un país, en aquest cas Romania. El coreògraf va viure aquesta condició com una llosa, perquè s’adonava que sempre que parlava amb personalitats romaneses sobre el seu país apareixia l’ombra repressora de Nicolae Ceausescu. Vandekeybus no volia tornar a crear un espectacle farcit de text i pes polític, com havien estat els últims muntatges, com TrapTown. El que el va alliberar d’aquesta àncora discursiva va ser trobar la inspiració en els boscos salvatges de Romania, en la reserva natural d’Europa que són els Carpats, amb óssos bruns i llops i linxs. L’altra font d’inspiració van ser les potents imatges en blanc i negre del fotògraf txec Josef Koudelka sobre els paisatges i els gitanos romanesos, famílies nòmades que són marginades a tot arreu on vagin. I, finalment, la música d’Hongria, Romania i els Balcans, en la qual es va basar la jove compositora i cantant Trixie Whitley per crear una banda sonora original amb músics novaiorquesos i la guitarra de Marc Ribot (música que sona enregistrada en escena).

No hi ha paraules, torna a la dansa més física i rítmica, poètica i visual. “Per això han dit que és un retorn als meus inicis –diu–. Però jo busco inventar, coses que no he fet mai. He fet 38 espectacles i no sento que ho sàpiga tot. Sempre és recomençar”, assegura Vandekeybus, que té un altre espectacle en cartera, un documental per mig món i la direcció de la seva primera òpera escenificada. Tot, si el covid vol.