Oriol Broggi: "Tots volem que s'enrecordin de nosaltres quan morim"

BarcelonaEl director escènic Oriol Broggi (Barcelona, 1971) ha publicat aquesta setmana El record de la bellesa (L’Altra Editorial), un assaig sobre la creació artística escrit amb el periodista i escriptor Andreu Gomila. Broggi tant hi reflexiona sobre la bellesa i els clàssics com baixa a la sorra per explicar les interioritats de la seva companyia, La Perla, i les obres que hem vist tots aquests anys a la Biblioteca de Catalunya. Justament ara hi estan assajant el pròxim projecte: remunten l’exitosa 28 i migper dur-la al Teatre Nacional de La Colline, de París, que dirigeix l’autor d’Incendis, Wajdi Mouawad. Clara Segura, Laura Aubert, Joan Garriga i companyia hi faran temporada durant quatre setmanes amb un espectacle en català.

El llibre va començar amb la pregunta de per què fas clàssics. Per què fas teatre?

— Jo soc d’acció. Entre fer o no fer, soc d’anar fent. Però, esclar, ha de tenir gruix. Per això faig teatre i clàssics, per trobar aquest pes a sota de l’activitat econòmica, l’entreteniment, la festa. Jo no tinc teories fortes, però puc reflexionar sobre el que fem. De fet, intentem no ser categòrics: el que dic val per a mi i per ara. A mi m’agrada molt combinar el que és clàssic amb el que és contemporani; és el que m’ha atrapat de Mouawad, Shakespeare i Sòfocles. Però no tinc necessitat de fer Èdip Rei amb texans. M’agrada el que ressona a clàssic perquè connecta l’ara i l'aquí amb les estrelles, amb l’Univers. Tu en el dia a dia vas a treballar, portes els nens al col·le, vas a fer la compra i alhora tens sentiments profunds: vols canviar la societat, t’agraden els arbres, t’agrada mirar el cel, t’agrada més una finca règia que una acabada de construir. M’agrada la casa antiga que ha estat habitada per molta gent i de la qual tu passes a formar part. M’agrada ser una baula d’una cadena: jo he après l’ofici del Sergi Belbel, la Rosa Novell… Potser no n’he parlat prou.

Sí, al llibre hi ha tots els teus referents. 

— Hi ha molts tipus de referents. Hi ha els referents immensos: Korosawa, John Ford, Peter Brook, Bob Dylan, Mozart… Després els referents de l’ofici, pròxims, que tampoc has conegut bé: Fabià Puigserver, Ariel García Valdés, Lluís Pasqual, Strehler. Després hi ha els que t’han ensenyat: el Belbel, la Rosa, el Lluís Soler, el Pep Cruz, l’Àngels Poch, el Joan Anguera... I després hi ha els referents amb qui has conviscut, com la Carlota Subirós. És molt important compartir el que fas si volem ser un país més gran del que som.

Som un país massa petit?

— Vivim en un país petit, això està clar. L’ecosistema teatral i el mercat és petit. Tenim una tradició estroncada i uns complexos; es veu amb la llengua. L’important, però, és que mentalment vulguem ser més amplis, més grans, més oberts de mires. 

“M’agrada el teatre de les grans històries”, afirmes. 

— Sí, és una de les idees que he perseguit: pensar que si fem una cosa que no té prou interès, no val la pena sortir de casa i pagar l’entrada per anar al teatre. Un cop ets aquí, hi ha dues opcions: passes una bona estona, obres una finestra a la imaginació i et fugues de la teva vida real, i això ja està molt bé, però si et deixa petja, et toca el cor i el cap, això sí que val la pena. Això també em lliga als clàssics: la voluntat de dir coses grosses. I fer obres complexes. Com diu Mouawad, el teatre ha de ser com una catedral: amb una entrada fàcil, siguis creient o no, però que a dins tingui capelles, símbols, vitralls amb històries que pots estudiar i entendre o no. Has de fer espectacles amb voluntat de transcendir els teus referents per inventar una cosa nova. Que deixis una baula per a qui vingui, que s’hi agafi. [Hores després, Broggi menvia una nota que perfecciona aquesta idea: “Som allò que recordem dels nostres mestres, i som alhora allò que deixem enrere, i que potser serà recordat. El nostre teatre és una barreja d’aquests dos records. Això tenim, i tenim això per oferir”]. 

Admets que tens la necessitat de ser memorable, de ser recordat. 

— És un tema complicat, que segur que té a veure amb l’ego, que és important, perquè l'actor ha de xuclar totes les mirades, però s’hi suma la idea que del teatre no en queda res, només les fotografies, el record o el que se n’ha escrit. L’important és el record. Si no queda record en l’espectador, malament. L’espectador ha d’anar rumiant, rumiant, fins i tot encara que no t’hagi agradat gaire. Però llavors penses: vull que s'enrecordin de mi o de l’espectacle? Tots volem que s'enrecordin de nosaltres quan morim, de mi, de l’Oriol. Crec que és un motor de la vida: com a mínim que els fills s'enrecordin de mi, i que en tinguin un bon record. És un sentiment una mica pueril i no sé si és una cosa molt masculina. En tot cas, això és una cosa a treballar. Però que s’enrecordin de l’espectacle sí que és important i que recordin la Clara o el Guillem a escena. Molta gent no recorda el director, però recorda el personatge amb l’actor, i això és bo.

No et sap greu.

— És molt bonic quan donen un premi a un actor que has dirigit. Molt més del que sembla. Penses que ho has fet junts i en realitat tu no has fet res. Tu no hi ets, allà. Això és una cosa terrible.

Et vas presentar per dirigir el TNC i vas ser sondejat per dirigir el Grec.

— Sí.

Això passarà?

— És possible que ara ja no. És difícil, perquè al director del Nacional li passa com a Hamlet: per una banda és un adolescent i, per l’altra, diu unes coses de senyor de 60 anys. El director d’un espai així necessitem que sigui jove per trencar i renovar, i que tingui serenitat. Jo en aquell moment vaig pensar que seria divertit, tenia moltes ganes de dir i construir, però quan va sortir l’Albertí em va semblar molt ben elegit.

Creus que es demana un impossible, si es demana un jove i savi?

— No, hi ha gent jove, però aquests són els genis. Jo tinc 50 anys, seria un bon moment, però a vegades també m’han dit: aquest és un tap. Ja soc un tap? No tinc la sensació que sigui un bon moment per a mi. Hauria de parlar-ne molt amb la institució, i si no es pot funcionar diferent, ja estic bé a La Perla. Trobo que fem molta feina i m’agrada pensar que oferim una porta més. 

Has dirigit 70 obres. Creus que la gent té la sensació que ets un privilegiat i tu expliques que ho heu batallat sols. Has fet quatre Nacionals i un Lliure. Tens una espina, amb el Lliure?

— No, no. Quan va començar en Rigola vaig anar-hi i li vaig dir: “Tinc aquestes idees”. I em va dir: “Jo en tinc unes altres”. I va fer una cosa molt xula. No voldria ser el director del Teatre Nacional per haver d’anar dient sí i no. Ho trobo molt normal, i no tinc cap retret. Jo he tingut deu encàrrecs. He tingut sort, però no m’han regalat res. La resta ho hem aixecat nosaltres. Les ajudes que hem rebut mai representen més del 25-30% del que generem. I he fet molt més del que m'han encarregat. L'espai de la Biblioteca el tenim cedit per concurs, i és un privilegi, però nosaltres l’hem construït, paguem un cànon i el mantenim, que no és barat.

Quines obres de La Perla creus que són més i menys memorables?

— Incendis i Antígona són dues fites molt importants, sí. Però no diria que són aquelles de les quals estic més satisfet. Quan hi penso, són totes. Sí que n’hi ha algunes que tornaria a fer perquè no m’han acabat d’agradar, com El cercle de guix caucasià. Va ser una experiència, per la Lizaran, per la Marta Marco, que es va trencar el genoll, per barallar-te amb una Sala Gran, amb els horaris del Nacional. Jo pensava: ho organitzaria diferent. L’oncle Vània també el tornaria a fer perquè a mi m’entusiasmava però als espectadors els semblava avorridota. Al vostre gust també va passar una cosa així. Incendis i Antígona no m’atreviria a tornar-les a fer. 

La Perla ha sabut traslladar aquesta sensació de festa i comunitat, malgrat que dius que feu teatre i que l’espectador va al teatre perquè té un patiment, cosa que sembla una contradicció. 

— Quan parlem de fer coses fortes no vol dir el contrari de festiu, de celebració. Al teatre normalment celebres la vida, amb les preguntes de la mort, de qui ets, del poder, de si et sents bé.

Parles de l’espai d’assaig com un lloc sagrat, un lloc per a la incertesa. 

— Vaig veure una exposició de William Kentridge i deia una frase preciosa: “M’agrada el meu taller perquè és l’extensió del meu cap”. L’espai d’assaig és un lloc de comunió, ateu, perquè no hi caben les creences, o hi caben però si no passen a ser religions. Expliquen Magris i Ramoneda que ser ateu et permet ser més crític i questionar més les coses. L’espai d’assaig és un lloc de convèncer a l’altre, de barallar-t'hi. Has d’anar amb compte, i no passar-te. 

Justament, el compromís de secretisme del que passa a la sala d’assaig… 

— No és que no es pugui explicar. Si algú et crida ho has de poder dir. El que es queda allà és el nostre treball. El compromís no és de silenci, en absolut, sinó de donar l’espai a l’actor, que és molt fràgil, perquè es despulli. Per això ara apareix aquesta sensació de “m’he sentit malament”. Sí, en una sala d’assaig et sents malament perquè has de provar una cosa que és incòmode, que no domines i no n’estàs segur. La cosa és que els del costat no t’han de fer sentir més malament, sinó bé. 

Per què trieu 28 i mig per anar a País?

— A La Colline hi fan autors joves i creacions pròpies. Li vaig explicar aquest espectacle de creació sobre el dubte del director a Mouawad i li va agradar perquè ell recull molt el “ser o no ser” de Hamlet i en fa un joc teatral. A 28 i mig hi ha una mescla de molts autors, molts referents, pel·lícules, músiques, i hem reforçat aquesta idea. És una creació de companyia en què el projecte col·lectiu està per davant. Jo no seria res sense La Perla, no seria qui sóc si no hagués treballat amb la Clara Segura, en Lluís Soler, en Joan Anguera, en Julio Manrique, en Pep Cruz, però també la Bet, la Blanca, el Marc, el Cesc, l’Anna…, i això és l’espectacle: una gent que fa teatre i s’emmiralla en Itàlia, França, els Estats Units i el mixt allà hi queda perfecte. I en aquest moment d’haver fet 50 anys… L’espectacle comença amb la Divina Comèdia.

En tot cas tu ja has superat el mezzo del cammin di nostra vita…

— És veritat que els últims anys he tingut certa sensació de crisi. 

Et planteges si et repeteixes. 

— Això és terrible perquè et persegueix des del primer dia. A nivell personal et planteges: estic bé amb el matrimoni, la paternitat, els canvis del món, els referents socials, de gènere, soc aquest realment? Artísticament passa que hi ha un moment que els referents, que no saps d’on vénen, ja els has explicat, han funcionat, han atret el públic. Has renunciat a coses, però bastantes les vas repetint. Això és maco, perquè et poleixes, tens aquella estètica. Però hi ha moments que et planteges si et repeteixes massa. M’agrada el que faig? No sé què més dir? No tinc res més a dir? Això és una crisi contínua.

I no té sortida?

— Una de les claus és el grup, el projectre, l’empresa, La Perla. A vegades cometem l’error de pensar-nos en funció del que opina el públic; de vegades cometem l’error de prescindir-ne, a vegades ho pensem massa. A vegades fas grans passos endavant que no són compresos, tampoc per tu, els actors, el públic. Fas el Hamlet a l’Aribau i la gent pensa: per què? A vegades necessites temps. Una setmana abans d’estrenar Incendis no sabíem si era una merda o una gran cosa. Dubtes. El dubte aquest està a la Divina Comèdia. Nel mezzo del cammin di nostra vita et trobes en una selva obscura, estàs perdut, i es barreja el que és artístic, familiar, sexual, econòmic, social, empresaria, polític…