Tots els camins de Déu

Gemma Ferraté s’encomana a les tendències que van marcar el cinema d’autor del canvi de mil·lenni en aquesta revisitació de la figura de Judes. La directora depura al màxim els elements narratius i contextuals per magnificar la solitud d’un Judes que, després d’haver traït Jesús, fuig de la pròpia culpa. Enmig d’un bosc aïllat, Judes camina sense rumb seguit de prop per un jove desconegut. Ferraté teixeix entre ells dos una tensió de trets homoeròtics en una pel·lícula que subratlla constantment el vessant físic de les emocions i la seva relació amb una natura alhora font de perill i bàlsam terapèutic. La cineasta treballa per sostracció a la manera del primer Albert Serra o el Gus Van Sant de la Trilogia de la mort. Però es troba a faltar que el film exploti més a fons la radicalitat que esbossa, en el treball amb els cossos o en l’aprofundiment en els arquetips religiosos. Tots els camins de Déu és una producció de Niu d’Indi, padrins de les creacions més arriscades sorgides de l’Escac, com la guanyadora del Gaudí El camí més llarg per tornar a casa. |