"Tothom ha pretès ser algú altre en algun moment de la vida"
Céline Sciamma indaga en la descoberta de la identitat sexual a través de la història d'una nena en edat prepuberal que, tot just arribar a un suburbi parisenc, comença a fer-se passar per nen. Amb delicadesa i sense dramatismes, Sciamma construeix un bell relat sobre els dubtes i els rols del pas de la infància a l'adolescència
Tomboy trepitja un terreny tabú, especialment en el cinema protagonitzat per nens.Tomboy
M'agrada explicar coses que no s'han explicat mai i un dia em va venir aquesta idea d'una nena que es fa passar per nen. És un viatge molt singular per al personatge, però alhora té un gran potencial d'entreteniment. Es pot veure com una mena de thriller : puc imaginar-me'l com un policia infiltrat dins de la màfia, i l'espectador preocupat perquè no l'enxampin.
La pregunta que planeja sempre al film és: per què ho fa? Perquè l'acceptin? Perquè per dins se sent com un noi? Tomboy
Quan parlem d'infància, em sembla més just discutir com fa el que fa que no el perquè. No és una pel·lícula psicològica, sinó d'accions. Per a mi una pel·lícula ha de fer preguntes, no respondre-hi. Així, tothom s'hi pot sentir connectat perquè tothom ha pretès ser algú altre en algun moment de la vida. I la infància és el moment de la vida en què més es pretén ser algú altre.
Tomboy és, en anglès, el que en català diem una nena Tomboy xicotot
En part, sí. El meu somni és que el públic no s'adoni que la Laure és una nena fins ben entrat el primer quart d'hora. A França la gent no sap què vol dir tomboy . En francès, l'equivalent és garçon manqué , que vindria a ser noi fallit , que és gairebé un insult. I tomboy , en canvi, sembla quasi un nom de superheroi. I un mica sí que ho és, un superheroi: té dues identitats i amb una pot fer un munt de coses que amb l'altra no pot.
Quines preguntes sobre el gènere t'agradaria que es fes el públic després de la pel·lícula?
M'agradaria que el públic recordés com n'era d'excitant no sentir la pressió del gènere i que connectés amb la sensació que a la infància, quan el cos encara no delata el gènere, tot és possible. Estaria bé que la gent s'adonés que la identitat i el gènere es poden abordar d'una manera lúdica. Però per sobre de tot volia que el públic es posés de part de la Laure i veiés que portar un vestit no fa que sigui més ella.
Un dels eixos de Tomboy
Si haguéssim fet una pel·lícula sobre un nen que es fa passar per nena hauríem parlat molt sobre la pèrdua de poder que acompanya el fet de ser nena. Quan ets un nen, tens accés a coses que estan vedades a les nenes. Si ets nena, t'has de quedar en un lateral del camp mentre juguen els nens.
La relació entre la Laure i la Lisa és molt peculiar.
La Lisa s'enamora de la Laure perquè és diferent dels altres nois. Així que, en realitat, se n'enamora perquè és una noia. És una relació romàntica amb moltes capes i és difícil de dir qui estima a qui i per quin motiu. Però, novament, vaig preferir no respondre a aquestes preguntes.
Tomboy posa en relleu la puresa i la intensitat que van lligades a la infància. ¿És un bon paisatge cinematogràfic per abordar temes més difícils de tractar amb personatges adults? Tomboy
Sí, posar distància és bo. És més fàcil connectar amb els nens perquè encara no estan definits o classificats. Per a ells tot plegat és un joc. I el joc és una gran excusa per parlar de coses molt serioses i fins i tot per fer un comentari polític contundent. Els nens, al cap i a la fi, són més innocents, però no per l'absència de sexualitat o de sensualitat, sinó perquè no senten culpa. La innocència és no sentir-se culpable pel que fas o ets.
On va trobar la Zoé, la protagonista, i com va aconseguir una interpretació tan poderosa d'una actriu tan jove?
La pel·lícula es va fer molt de pressa i només vam tenir tres setmanes per al càsting, que és molt poc. Així que vaig anar a una agència de nens actors, que no m'agraden gens perquè els nens acostumen a ser una espècie de micos entrenats per fer anuncis. Però el segon dia ella va aparèixer i, tot i que portava els cabells llargs, ja vaig veure que era una mica tomboy i que tenia una cara molt cinematogràfica. La germana petita també va sortir d'una agència i la resta de nens i nenes són amics de la Zoé que vaig demanar-li que portés.
No penso que Tomboy
Doncs a França ha entrat en els programes escolars i s'ha projectat en centres de primària i de secundària! Cada setmana la veuen milers d'alumnes i de vegades la presento jo. S'ha convertit en una eina pedagògica! I, segons em diuen els mestres, és una bona eina per parlar de què significa ser un noi o una noia. I saps què és el que agrada més als nens? Veure en pantalla nens que semblen reals i amb qui es poden identificar. Als 80, quan jo era petita, això era normal, però en el cinema d'avui dia és impossible.