Joan Miró: totes les maneres d’assassinar la pintura

Barcelona“Joan Miró va voler trencar al llarg de tota la seva vida amb la pintura i amb ell mateix: no va voler entrar en fases de repetició. Va voler evolucionar constantment en la pintura i l’escultura, i l’objecte era part de la seva lògica d’evolució com a artista”, diu William Jeffett, conservador del Museu Salvador Dalí de Florida i el comissari de l’exposició Miró i l’objecte, que obre avui les portes a la fundació de l’artista. “Miró volia afirmar la vida. Tenia el desig de construir metàfores visuals a partir d’objectes i posar l’obra d’art a l’espai de persones que la miren, no d’una manera distant. No té una voluntat metafísica, sinó real, material: les obres comparteixen l’espai amb els espectadors”, afegeix.

L’interès de Joan Miró pels objectes recorre tota la seva trajectòria, tal com es pot veure a la mostra: des de les natures mortes de joventut, com El tupí, fins a obres tardanes, com Tela cremada 1 i Els ocells de presa s’estenen damunt les nostres ombres, realitzada sobre una pell de vaca.

Tres préstecs excepcionals

La mostra compta amb el patrocini de la Fundació BBVA i viatjarà al CaixaForum de Madrid a la primavera. Inclou més d’un centenar d’obres, entre pintures, escultures i ceràmiques. Entre els plats forts hi ha el fragilíssim Retrat d’una ballarina, que va pertànyer a André Breton i que s’exposa per primera vegada a l’Estat gràcies a la col·laboració del propietari, el Centre Georges Pompidou. També hi ha dues natures mortes del MoMA que no s’havien vist a la fundació des de la retrospectiva del centenari de l’artista el 1993: L’espiga de blat i El llum de carbur. “Va representar els objectes molt aïllats, amb una austeritat gairebé fotogràfica i els va girar com si els volgués posar dins l’espai de l’espectador”, recorda Jeffett. Aquests dos bodegons comparteixen espai amb alguns dels objectes etnogràfics que Miró atresorava i que encara són al seu taller mallorquí de Son Boter, exposats com si estiguessin en un gabinet de curiositats.

Joan Miró va afirmar el 1927 que volia “assassinar la pintura” i el 1936 va escriure que se sentia atret d’una manera “magnètica” cap als objectes. Els àmbits dedicats als anys 20 i 30 són els més apassionants de l’exposició, que més endavant potser cau en l’excés d’escultures de bronze realitzades als anys 60 i 70 amb la juxtaposició de diferents elements, malgrat que també hi ha els objectes que l’artista va fer servir i que els seus hereus han recuperat de les diferents foneries on va treballar.

William Jeffett va dedicar la seva tesi doctoral a l’escultura de Joan Miró, i la seva erudició surt a la llum en l’exhaustivitat amb què repassa l’afany experimental de Miró a l’hora de treballar amb el bronze, fins i tot jugant amb la textura de les peces perquè semblessin “trobades en una excavació arqueològica”.

Entre la pintura i l’objecte

“Els assemblatges del 1931 són una mena d’objectes pintura: són objectes trobats que Miró va combinar de manera poètica i damunt els quals va pintar imatges figuratives. Estan entre l’objecte i la pintura, però ja no són una cosa plana representant un espai; són híbrids, pintura i objecte alhora”, explica el comissari sobre un conjunt de quatre treballs sense títol realitzats amb materials com ara claus, fusta cremada, el motlle d’un pastís i una xarxa de filferro. En dos d’ells hi ha representades escenes eròtiques d’una parella. El personatge masculí d’una és un os. La dona de l’altra, una peça metàl·lica de la qual el comissari no va saber identificar l’origen.

“Per a Joan Miró el collage és un motor per aconseguir imatges primordials i molt bàsiques”, diu Jeffett sobre les pintures que l’artista va realitzar a partir d’esbossos fets en fulls de paper en blanc en què havia enganxat il·lustracions d’un catàleg d’una maquinària. Una de les pintures d’aquest àmbit, Pintura, de l’any 1933, forma part del dipòsit permanent d’obres dels hereus de Miró que es materialitzarà l’estiu del 2016. També un collage del 1929 que es pot veure a la sala anterior. Durant aquests anys, Miró també va pintar damunt de materials aliens al món de l’art, com el Celotex i el masonite, i segueix explorant les possibilitats plàstiques del paper de vidre. Hi ha una peça, una raresa, que reflecteix amb escreix el seu frenesí creatiu: Objecte bàrbar, del 1952, és una paleta de pintor plena a vessar de pintura i d’objectes enganxats com ara diverses falques de les que es posen als marcs per tensar les teles, papers, cordills, una esponja i una peça metàl·lica.

“Durant la primera meitat dels anys 50, Joan Miró va deixar de pintar per dedicar-se a altres treballs. Visita les coves d’Altamira i fa un mural ceràmic a París amb Artigas”, recorda Jeffett. L’estima que tenia per l’art rupestre es remunta als anys 20, i el 1928 ja hi havia fet referència per expressar el seu malestar amb les convencions artístiques: “La pintura està en decadència des de l’època de les cavernes”. El 1930 va donar un altre cop de porta contra la tradició: “La pintura em fa fàstic”, va dir.

Aquest rebuig es va intensificar en els últims anys de la seva vida. La mostra inclou més de vint obres de les que l’artista va realitzar expressament per a la retrospectiva que el Grand Palais li va dedicar el 1974. Més de la meitat era obra nova. Miró ja tenia 81 anys, però volia continuar presentant-se, amb teles tallades i cremades i amb tapissos amb volum, com un artista jove en consonància amb l’art que creadors com Alberto Burri, Antoni Tàpies, Lucio Fontana i Manolo Millares conreaven aleshores. “Aquestes obres semblen espontànies, però estan més pensades del que sembla”, conclou Jeffett.