‘Tosca’, la millor òpera per iniciar-se en la lírica

Barcelona“L’òpera és un dret”. Així de contundent es mostrava ahir Paco Azorín a l’hora de presentar Tosca, una producció que torna al Gran Teatre del Liceu després de la seva estrena fa quatre temporades, però que el director d’escena ha “refet a mida” per al nou repartiment, integrat per noms com ara la soprano Liudmila Monastirska, el tenor Jonathan Tetelman i el baríton Erwin Schrott. “Tinc artistes extraordinaris i no puc repetir el que havia fet”.

Tosca, en cartell del 8 al 28 de juny, és el pròxim títol del programa Liceu Under 35, que va esgotar totes les entrades per al 8 de juny en només mitja hora. “És una òpera que tothom hauria de veure perquè és molt humana -raona Azorín-, i justament he buscat potenciar aquesta naturalitat tan cinematogràfica en els cantants”. “Com en les sèries, quan es demana quina és la millor per començar, Tosca és una bona òpera per introduir-se en el món de l’òpera; inclou música, veus, cor, poesia, la part visual, drama... És l’art que t’eleva a un nivell superior”, afegeix John Fiore, el director musical.

La posada en escena d’Azorín treu el suc al costat més actual d’una de les òperes més cèlebres del verisme italià, ja que posa sobre l’escenari la repressió del poder, en aquest cas l’eclesiàstic. “Porto l’espectador a fer un recorregut que va des d’un primer acte tradicional, de benvinguda, a un segon en què es produeix un gir escenogràfic i es visualitza la relació entre Església i repressió. Finalment, el tercer acte és poètic, oníric, tal com indica la música de Puccini”.

Azorín exigeix als cantants una feina física que ells assumeixen encantats. El tenor Jonathan Tetelman, per exemple, que debuta al Liceu en el rol del pintor Cavaradossi, opina que això és el que precisament necessita l’òpera: “Cal portar elements de la vida quotidiana perquè el públic vol drama, acció i un impacte visual, ja no es pot cantar com al segle passat”. Com a partenaire femenina, Tetelman tindrà la soprano ucraïnesa Liudmila Monastirska, la magnífica Manon Lescaut de la temporada passada. “He cantat Tosca moltes vegades i als millors teatres del món -explica-. M’agrada molt aquest rol perquè Tosca és una dona forta, com Lady Macbeth o l’Abigail de Nabucco ”. Per la seva banda, el baríton Erwin Schrott reconeixia ahir que, després d’interpretar el malvat baró Scarpia, s’ha de prendre un temps per refer-se de tanta “càrrega negativa”. Ara bé, recorda que “sense els personatges bons, els dolents tampoc existirien!” Amb tot, en la seva actuació ha accentuat la “humanitat” d’un personatge “que dubta i davant de Tosca se sent vulnerable”.

Cantants o models?

Davant la pregunta d’un periodista, Schrott va confirmar que cada vegada es potencia més l’aspecte físic dels cantants, i assumeix que és “refrescant” tenir artistes joves i ben plantats a l’escenari, però recorda que “l’òpera no és una passarel·la de moda”, i que per enfrontar-se a rols principals cal tenir altres qualitats, com el coratge. “Ara que estic en el meu millor moment vocal, reconec que em sobren cinc quilos, però Pavarotti ja deia que el règim li havia castigat molt la veu”. “Sé que tinc bon aspecte i ho considero una sort, però nosaltres fem música bonica i no vull que el meu físic passi per davant del meu talent”, va afegir per la seva banda Tetelman. El tenor nord-americà d’origen xilè cantarà la corprenedora ària E lucevan le stelle a l’últim acte, tot un repte que afronta amb segurerat: “Intento controlar l’emoció per trobar un equilibri entre drama i veu”.