La tortura i la impunitat del franquisme entren al Born

BarcelonaEl 27 de setembre de fa 41 anys a Collserola es va poder sentir com espetegava un tret rere l’altre. Eren les bales que un escamot format per voluntaris de la Guàrdia Civil van disparar contra un dels cinc últims afusellats del franquisme: Jon Paredes, conegut com a Txiki, perquè era molt menut: feia 1,52 metres d’alçada. Tenia 21 anys i el seu va ser un judici il·legal. Però per a la justícia espanyola Txiki continua sent un criminal perquè la democràcia mai ha declarat nul el seu judici sumaríssim. Ni el seu ni el de 3.358 homes i dones que van ser executats a Catalunya durant el franquisme. ¿Si la tortura és un element estructural de la dictadura, la immunitat és un element estructural de les democràcies? Aquesta és la pregunta latent, segons el comissionat de Memòria de l’Ajuntament, Ricard Vinyes, que hi ha darrere '“Això em va passar”. De tortures i impunitat (1960-1978)' , la primera exposició del cicle 'Evocacions de la ruïna', que s'ha inaugurat avui, el mateix dia que van assassinar Txiki, i que podrà veure's fins al 8 de gener.

L'últim afusellat del franquisme

La segona exposició, que s’inaugurarà el 18 d’octubre, és la controvertida 'Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà', que mostrarà a la plaça del Born dues escultures franquistes rescatades dels magatzems municipals ('La Victòria' i l’estàtua eqüestre de Franco) i 'La República', que s’hi projectarà com una ombra. “Aquestes estàtues no són un reclam sinó peces imprescindibles d’un relat”, assegura Vinyes. “Són patrimoni i seran protegides”, afegeix. “Són símbols del franquisme però també de la resistència”, assegura el primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament, Gerardo Pisarello. Ho diu perquè les estàtues franquistes no s’exhibiran íntegres. L’estàtua eqüestre de Franco, inaugurada durant una visita del dictador al castell de Montjuïc el 1963, va entrar sencera als magatzems municipals que Paisatge Urbà té a Via Favència el 2008, però el 2013 va aparèixer decapitada. L’estàtua també va ser atacada amb pintura rosa el 1986.

'Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà' vol reflexionar sobre la impunitat del franquisme a través de les vicissituds de les estàtues i dels dos escultors que les van crear: Josep Viladomat, autor de 'La República' i de l’estàtua eqüestre de Franco, que va passar de ser un republicà compromès i convençut a col·laborar amb el règim franquista, i Frederic Marès.

Arxius inaccessibles

L’historiador Javier Tébar, autor de llibres com 'La muerte del espía con bragas. Falangistas, policías, militares y agentes secretos en la Barcelona de la posguerra (1939-1945)' i 'Barcelona Anys Blaus', una ambiciosa biografia sobre Antonio Correa Veglison, el governador civil de la província de Barcelona el 1940, és el comissari d’“Això em va passar”. Tébar ha passat anys investigant els documents que s’acumulen en els arxius policials i el Govern Civil, i la seva recerca ja és una prova de la impunitat sobre la qual reflexionen les dues exposicions. La recerca no ha estat fàcil perquè alguns arxius són inaccessibles. “És vergonyós que l’arxiu del Govern Civil estigui tancat, s’ha de denunciar que com a societat no puguem consultar-ne els documents. Tampoc es poden consultar els arxius policials que hi ha a Via Augusta”, assegura.

Testimonis personals

L’exposició 'Això em va passar' proposa un recorregut per una vintena de panells que expliquen des d’un punt de vista històric, social i jurídic la tortura dels últims 18 anys del franquisme. L’exposició està farcida d’esfereïdors testimonis personals. Un d’ells és el de María del Pilar Alonso Rodríguez, que tenia 21 anys quan la van detenir i la van acusar d’estar vinculada al FRAP: “Las uñas me las arrancaron. Y señales, aún me quedan señales en los pies, porque fueron como unas quemaduras y fueron de los golpes con la fusta”. Més tard continua el seu relat: “Ellos me lo decían: “Te vamos a matar y nadie se va a enterar y podemos hacer contigo lo que queramos”.

El mètode de tortura

L’exposició explica com es produïen les “captures”, les xarxes de col·laboradors i confidents als barris i escales de veïns, la resistència ciutadana i les protestes, l’eficàcia de la justícia franquista per castigar els dissidents o les vides truncades per les detencions i les tortures. També es descriuen els mètodes de tortura: la banyera, que consistia a obligar el detingut a empassar pèls, vòmits i, fins i tot, excrements; l’ànec o el quiròfan, on el dolor es concentrava a la columna vertebral. Parla també de la impunitat i l’oblit: rescata una entrevista que la Sexta Columna li va fer a Martín Villa, ministre de Governació entre 1976 i 1979, el 20 de novembre del 2015. Els periodistes pregunten a Villa per què va condecorar amb la medalla d’or al mèrit policial Antonio González Pacheco, més conegut com Billy el Niño, el 1978, quan el funest policia ja havia estat condemnat per maltractar un detingut. Villa es treu el micròfon. El periodista insisteix: “Li volem donar una oportunitat perquè s’expliqui”. I Villa respon: “Les oportunitats les busco jo, no me les dóna vostè”.

Citats a declarar

A Espanya, la llei d’amnistia de 1978 impedeix jutjar els crims franquistes. Des de fa anys, però, ho intenta la justícia argentina. La jutge argentina María Servini va demanar sense èxit l’extradició de Martín Villa i i d’altres alts càrrecs franquistes el 2014. Dilluns passat, però, es va saber que ha aconseguit que Villa i 18 altres jutges, militars i policies que van col·laborar amb el règim franquista siguin citats a declarar davant jutges espanyols. Servini serà als interrogatoris. Amb l'exministre estan citats Billy el Niño i l’advocat Carlos Rey, que va redactar la sentència de Salvador Puig Antich.