Visita al recinte emmurallat de Montblanc: torres medievals multiús

Montblanc“Fem vins suaus com els relleus de la Conca de Barberà, frescos com la marinada que hi bufa i amb la força d’una generació de joves enòlegs que els fan revifar”, em diu Marta Pedra, responsable de l’empresa Vins de Pedra, que es dedica a l’elaboració i comercialització de vins de qualitat amb DO Conca de Barberà. “D’alguna manera, podem dir que ens dediquem a recollir l’essència del nostre territori per posar-la dins una ampolla”, detalla. La seva empresa té la seu en una de les nombroses torres de la muralla de Montblanc. En aquesta torre medieval, Torre de Tastos, hi fan, esclar, tastos de vins.

La torre té set nivells. Des del rebost fins a la terrassa, una escala recorre les petites estances. A mesura que puges, els murs s’aprimen i les estances es fan més amples. “Hi he viscut durant els períodes de verema, quan he necessitat estar tranquil·la i concentrada”, explica la Marta. “Això d’haver de pujar i baixar contínuament... de vegades cansa, però et fa enfortir les cames”, afegeix. “Des de dalt de la torre, fora muralla, es veu l’antiga casa familiar, la Casa Sugranyes. La va construir el meu rebesavi, que va fer fortuna amb l’exportació d’aiguardent”, diu la Marta.

Les funcions que tenen les torres de la muralla de Montblanc són nombroses. Hi ha habitatges, segones -i terceres!- residències, seus d’associacions... Si teniu l’oportunitat d’entrar-hi, veureu que n’hi ha de molt bufones. Són com casetes de nines, molt verticals.

Entro “dins” Montblanc pel portal de Sant Jordi. Aquest portal, que dona al camí de les muntanyes de Prades, està molt ben conservat. Hi ha un mosaic que diu que, segons la llegenda, va ser aquí on sant Jordi va matar el drac.

“Quan es van construir, les muralles?”, pregunto a la Núria Griso, de l’Àrea de Turisme de Montblanc, montblanquina de soca-rel, que m’acompanya en el recorregut per les muralles. “Va fer-les construir el rei Pere III el Cerimoniós, al segle XIV, arran de la guerra que l’enfrontava amb el regne de Castella, l’anomenada Guerra dels dos Peres, perquè Montblanc fos una vila segura”, em diu. Montblanc va passar a ser un recinte totalment emmurallat, amb quatre portals (amb els anys s’hi han obert molts més accessos). El recinte estava rodejat, en alguns punts, d’un fossat.

“¿Sabies que Montblanc té les muralles més llargues de Catalunya?”, em diu la Núria. “I les terceres d’Espanya (després de les d’Àvila i les de Lleó)”, precisa.

Escales ben dretes

Pugem a una de les torres, situada a prop de la de Sant Jordi. Ara és buida; als anys 60 hi vivia una família immigrant provinent d’Andalusia. “Un dels que hi vivien em va explicar que s’havia trencat el braç tres vegades, de tant pujar i baixar les escales dretes... i de caure’n de tant en tant”, m’explica la Laura Aluja, guia de Montblanc, que també s’ha sumat a la visita. La Laura ha fet un extens i rigorós treball sobre la muralla de Montblanc ( Ús i ocupació de les torres de la muralla de Montblanc ).

Una vista privilegiada

Des del capdamunt d’aquesta torre veiem pràcticament tot Montblanc. “¿Veus aquest turó? És on hi havia el castell, que quan ja no tenia funció defensiva va ser enderrocat. Les pedres es van aprofitar per fer l’església, dins del recinte emmmurallat, i també cases nobles i muralla”, diu la Laura. “Què hi trobes a faltar, a l’església?”, em repta. “Ostres, no hi caic... Ah sí, el campanar!” “L’església de Santa Maria, gòtica, està inacabada. Amb la pesta va morir pràcticament la meitat de la població i hi havia molts menys diners”, explica la Laura. “I no calia una església tan gran per a la meitat de la població”, afegeix.

“Van ser útils, les muralles?”, dic en veu alta mentre caminem pel pas de ronda. “No gaire. Només es van fer servir per les carlinades”, em diu la Núria.

Passegem pel costat de les muralles, ara per dins i ara per fora. Passem pel tram de muralla anomenat baluard, on hi ha el portal de Sant Antoni. Aquí comença el carrer Major -aquest carrer és, de fet, el tram de l’antic camí ral de Tarragona-Reus a Lleida, que passa per dins del municipi-. Al costat de la muralla hi ha gespa. “El problema de la gespa és que cal regar-la, i l’aigua de vegades toca la muralla i la fa malbé”, diu la Laura.

Prop d’aquest portal hi ha algun pany de muralla que sembla formigonat. “Així és com era originàriament tota la muralla”, precisa la Laura. I remarca: “Això que veus és la tàpia original”. Se’m fa estrany, acostumat a veure les muralles totes de pedra.

Tot seguit passem per l’única torre que té cinc angles. “És la Torre dels Cinc Cantons. La va comprar Josep Andreu i Abelló, tiet de l’actual alcalde”, diu la Núria. Que les torres tinguin un ús com a habitatge de classes benestants és cosa de fa poc.

Arribem a la porta de Bové, la que dona a l’estació de tren. Es va restaurar l’any 1925. Va ser la primera intervenció que es va fer a la muralla. Després es va trigar molt de temps a fer-hi noves intervencions. “El que ha salvat la muralla de Montblanc és que el municipi no va tenir necessitat d’expandir-se muralles enfora, ja que hi havia espai a l’interior (i també al fossat de la muralla). Si no, probablement s’hauria enderrocat, com en altres llocs”, remarca la Laura.

“Aquí la muralla estava pràcticament desapareguda”, diu la Laura quan som davant d’un tram de muralla prop de l’església de Sant Francesc. Es tracta d’una restauració -de fet, una nova construcció- feta a finals dels anys 90. Calia? Una cosa és restaurar -eliminar esquerdes, reforçar un mur...- i una altra és fer un muralla de bell nou.

“ Tourists go home ”, llegeixo en un dels murs. Home, això en algun barri de Barcelona ho puc entendre, però a Montblanc no en sobren, de turistes. Té un munt d’al·licients. No us ho perdeu!