CRÍTICA DE CINEMA
Cultura22/04/2016

Toro

*** Direcció: Kike Maíllo. Guió: Rafael Cobos, Fernando Navarro. Espanya (2016). Amb Mario Casas, Luis Tosar, José Sacristán, Ingrid García Jonsson. Per a defensors de la globalització del ‘neo-noir’

Paula Arantzazu Ruiz
i Paula Arantzazu Ruiz

A Toro, el segon llargmetratge de Kike Maíllo, veiem una Andalusia atàvica d’arquitectura brutalista i kitsch, tan irreal i al·lucinada que fins i tot els carrers de la Costa del Sol es buiden a les nou de la nit. És un escenari en què regna un matador devot i corrupte (un José Sacristán perfecte en el paper d’un assassí despietat) de qui vol fugir el protagonista del títol, un Mario Casas també poderós, minotaure a pesar seu en un laberint caïnita en què l’única sortida, com succeeix en tot relat de reminiscències mítiques, és la tragèdia. Violenta. Amb aquesta història tan bàsica però gens fàcil, Maíllo i el seu equip s’han atrevit a importar els codis (i altres coses) del neo noir contemporani per dur a terme la variació cañí d’un gènere més interessat en l’exercici d’estil que en les qüestions narratives. I, amb tot, tant en un aspecte com en l’altre, Toro trontolla i sembla estar en tensió amb si mateixa: a estones és impressionant i en altres moments el film queda esborronat per un muntatge que dubta i per un excés de solemnitat. D’idees, n’hi ha, però potser l’exercici demanava més depuració. |