“Tornem a trobar-nos en un temps en què cal lluitar”

Barcelona“Sense parlar m’has dit «tot va creixent», / lluita d’avui pel demà viu i lliure, / que es va forjant aquests dies terribles, / temps aquests temps de tantes ignoràncies”, canta Raimon a T’he conegut sempre igual. El músic de Xàtiva és la “banda sonora sorda” -com va matisar ahir al Col·legi de Periodistes- del nou assaig d’Antoni Batista, Clandestins, publicat a Angle editorial. A la cançó, Raimon parla d’una trobada al passeig Maragall amb Gregorio López Raimundo, llavors secretari general de l’il·legal PSUC. Eren els anys 70 i la xarxa subterrània d’opositors al règim franquista no deixava de créixer.

“El llibre de l’Antoni és honest -assegurava Raimon ahir-. És un volum de pàgines viscudes, però no només perquè les experiències que hi explica són personals sinó també perquè va conèixer de prop moltes d’aquelles persones que havien de canviar de nom i de lloc per burlar el franquisme”. Batista va recordar que la clandestinitat va ser “una mena de religió laica” amb les seves contrasenyes, cites secretes i el capteniment en els costums. “El primer clandestí va ser Jesucrist, que va passar tres anys de la seva vida amagat, sense que gairebé ningú sabés on era”, va explicar davant d’una audiència en què hi havia moltes cares conegudes del món de la comunicació -com ara Joaquim Maria Puyal, Manuel Cuyàs, Lluís Foix o Joan Tapia-, però també editors -Xavier Folch-, catedràtics -Antoni Segura-, escriptors -Julià de Jòdar- i fins i tot la consellera de Justícia de la Generalitat, Ester Capella.

Dalt de l’escenari, l’editora Rosa Rey esmentava alguns dels protagonistes del volum, com l’anarquista Quico Sabaté, el matrimoni -i tàndem ideològic- integrat per Teresa Pàmies i Gregorio López Raimundo, Miguel Núñez -que va succeir López Raimundo al capdavant del PSUC- i el cineasta Pere Portabella. “La seva clandestinitat va començar a través de les seves pel·lícules, que la censura prohibia -va dir-, i per desafiar-la va contribuir a crear una xarxa de cinefòrums i circuits subterranis que van ser el precedent de les sales d’art i assaig”. El Portabella d’aquella època va rodar documentals com El sopar (1974), que reunia ex presos polítics com Jordi Conill, Ángel Abad o Lola Ferreira. “La clandestinitat posa el subjecte en primer terme -va proposar Portabella-. És de la subjectivitat que surt la nostra experiència amb el món. El que importa és el procés, no les conclusions que en traiem”.

Dels Caputxins a l’Assemblea

Portabella, nascut el 1927 a Figueres, va fer memòria sobre els inicis del seu compromís. “La tancada als Caputxins ho va començar tot el 1966. Des d’allà es va arribar a l’Assemblea de Catalunya i la detenció dels 113 a l’església de Santa Maria Mitjancera l’any 1973”. El cineasta, que va presentar la seva última pel·lícula el 2015, Informe general II, va advertir de “l’emboscament actual de la situació catalana”. “Cal obrir el focus i mirar a Europa i veurem que la democràcia s’està triturant”, va afegir.

Batista, que ha convertit la lluita antifranquista en un dels eixos principals dels assajos que ha publicat durant les últimes tres dècades -amb exemples com La gran conspiració. Crònica de l’Assemblea de Catalunya (Empúries, 1991) i Matar a Franco (Debate, 2015)-, va mirar també cap al present: “Tornem a trobar-nos en un temps en què cal lluitar”.

Amb aquest llibre, que confirma l’òptim moment de salut de la col·lecció El Fil d’Ariadna d’Angle, Antoni Batista ha volgut fer una mirada a “la clandestinitat des de les petites coses”. “És una consciència i un activisme, però també un estat d’ànim”, va afirmar.

Igual que en els llibres dedicats a explorar el conflicte basc, s’ha mirat “la realitat històrica des d’una altra perspectiva”, íntima, minuciosa i a vegades desmitificadora, perquè entre els clandestins s’hi amagaven també infiltrats de la policia que, fent-se amics dels conspiradors, acabaven delatant-los sense clemència.