Cultura19/02/2014

Tornar a l’infern dels camps franquistes

Grau i Viader trenca el silenci a ‘Rua de captius’ i dóna veu als que van morir a Miranda de Ebro

Sílvia Marimon
i Sílvia Marimon

Barcelona. Hay que dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensan como nosotros. España, la verdadera España, la católica y grande España, ha aplastado el dragón y éste muerde y se revuelve en el polvo ”, escrivia el general franquista Emilio Mola el 1936. No són només paraules. Franco va idear un eficaç sistema de repressió. Complir o no amb la legislació internacional li era absolutament indiferent. Els camps de presoners franquistes, uns grans desconeguts per la manca de documentació i perquè la literatura pràcticament no en parla, eren absolutament il·legals.

Miranda de Ebro va ser un dels que va tenir una vida més llarga: va obrir les portes el 1937 i no les va tancar fins al 1947. Tenia la imatge de molts altres camps: una filferrada plena d’espines, barracons improvisats, ranxo d’aigua rogenca i banderes. Hi van ser internats prop de 65.000 presoners republicans. A dins, soldats esquàlids intentaven sobreviure. Un d’ells va ser Francesc Grau i Viader (Calella, 1920-1997). Franco no el va poder “reeducar”. Club Editor acaba de publicar el llibre que va escriure el 1981, 40 anys després de sortir del camp: Rua de captius. És el segon llibre de Grau i Viader sobre la guerra. Poc abans havia escrit Dues línies terriblement paral·leles, el diari novel·lat amb què va recuperar el diari autèntic de quan tenia disset anys i feia la guerra, un diari que ell mateix va sacrificar en caure presoner de les tropes franquistes.

Cargando
No hay anuncios

Més de tres anys de càstigs

Grau i Viader va sortir del camp una matinada del mes de febrer del 1939. A fora no l’esperava la llibertat. “Juntament amb una llarga corrua de presoners de guerra, en sortia per ocupar un lloc de treballs forçats al Batalló de Treballadors número 9”, recorda en el llibre. I afegeix: “Ens dedicàvem de nits a fortificar les posicions nacionals en els punts que oferien més perill o bé esteníem filferrades als llocs més batuts per les metralladores”. Després dels treballs forçats i d’unes quantes presons, vindrien tres anys de servei militar al costat dels vencedors. El seu crim va ser no haver desertat quan la seva lleva va ser cridada a les files republicanes. Havia sortir de casa als 17 anys i no hi va tornar fins als 24.

Cargando
No hay anuncios

Es calcula que del 1936 al 1947 es van improvisar i construir almenys 70 camps de concentració a Espanya. El nombre de presoners és un ball de xifres: es parla d’entre 160.000 i mig milió de persones. Molts hi van deixar la pell. “L’aglomeració afavoria la propagació de malalties i infeccions contagioses”, explica l’historiador Oriol Dueñas. “La manca d’higiene i l’escassa atenció sanitària significaven que els que emmalaltien tenien poques possibilitats de guarir-se”, diu Dueñas. Els càstigs i les tortures eren freqüents. Però tenien una conseqüència que els oficials franquistes no esperaven. “Tanta misèria i indefensió propiciaven l’aparició de la solidaritat entre els presos per tenir cura dels més desvalguts”, conclou Dueñas.

Quan Grau i Viader va abandonar el camp va expressar la seva voluntat de no tornar-hi: “En el moment de deixar el camp vaig fer-me el propòsit de no tornar mai més a Miranda de Ebro. Estava ben resolt a no petjar, en tot el que em restava de vida, aquell recinte rodejat de filferrades, aquella terra negrosa i àrida on tantes calamitats havia passat, on tantes angúnies havia patit, on tanta misèria havia sofert i on tants maltractaments havia suportat”. Però hi va tornar el 1981 per escriure el llibre. Va acabar Rua de captius pocs mesos després de l’intent de cop d’estat del tinent coronel Tejero del 23 de febrer.

Cargando
No hay anuncios

El llibre descriu les condicions terribles de Miranda del Ebro. Grau i Viader utilitza personatges ficticis per transmetre sentiments, angoixes i pors. “Quan escriu Rua de captius té una enorme maduresa. No cau en la temptació de recopilar fets. Comprèn que per comunicar tot allò que va viure al camp cal inventar un dietari novel·lat i fer que els personatges ficticis parlin. Dóna veu a tots aquells que hi han deixat la vida”, reflexiona l’editora de Club Editor, Maria Bohigas.

El que explica Grau i Viader indigna, però aquest supervivent de la guerra i la repressió no cau en el patetisme. Fins i tot es permet tenir sentit de l’humor. Quan els protagonistes de Rua de captius són capturats i els porten al camp de concentració, els franquistes els fan cantar el Cara al sol. Grau i Viader escriu: “Ran de carretera, a la paret d’una caseta de peons caminers mig enderrocada per les bombes, encara es podia llegir-hi, malgrat la fosca, unes lletres que deien: « ¡No pasaran! ». A sota mateix, algú havia escrit amb un fumall: « ¡Emos pazao! »”, escriu. I afegeix: “El més empipador -vaig fer-li observar- és que a pesar de les faltes d’ortografia, qui ho ha escrit té tota la raó. Han passat. Però en Barceló ja no m’escoltava. Seguia la tonada de l’himne Cara al sol amb una lletra que s’anava empatollant d’improvís: Naps-i-cols-xi-ri-ves-i-fe-sols, s’ha-de-cou-re-fent-el-xup-xup...”

Cargando
No hay anuncios

Un al·legat contra els dirigents

A la novel·la, Grau i Viader fa un al·legat contra la guerra i contra els dirigents (els que envien homes, siguin del bàndol que siguin, a l’escorxador des de la taula d’un despatx). Cap al final de Rua de captius escriu: “Les enormes matrius dels camps de concentració havien tingut l’eficàcia de gestar una generació d’homes moralment castrats, de parir una munió de criatures físicament acovardides i disposades a acceptar totes les humiliacions sense un sol crit de protesta”. Ell, però, protesta: dóna veu als vençuts de la guerra. “Llegir-lo és un enorme estímul”, reflexiona Bohigas. “Ho és perquè dóna elements per no desistir i voler fer córrer els vels de la història”, afegeix l’editora.

Cargando
No hay anuncios

Si Grau i Viader volia oblidar, per què escriu aquest llibre? Els últims esdeveniments potser ajuden a imaginar la resposta. Les Nacions Unides han demanat reiteradament a l’estat espanyol canviar la política de memòria històrica. El govern i la justícia espanyola no només s’hi han negat, sinó que s’han reafirmat en la voluntat de girar full. “Una obra com la de Grau fa comprendre la solidesa del terror que va saber imposar Franco, i les dificultats de qui va intentar comunicar-la enmig d’un oceà de silenci, el tòxic silenci de la democràcia”, opina Bohigas.

Sigui com sigui, al contrari que Franco, Grau i Viader no va tenir ànim de venjança. “Per la meva vida també hi havien lliscat més de quaranta anys esborrant, si és que alguna vegada havia existit, el més insignificant vestigi de ressentiment”, escriu.