Torna ‘Star Wars’: el costat fosc de l’imperi de Hollywood

BarcelonaEn una galàxia no pas tan llunyana, al cor de Hollywood, s’està lliurant una de les batalles creatives més ferotges que es recorden. Els protagonistes d’aquesta contesa són vells coneguts: d’una banda, els creadors, encapçalats per la venerable figura del director de cinema; de l’altra, la indústria, representada per tota una jerarquia empresarial que va des dels presidents dels grans estudis fins als productors. Aquesta rivalitat pot semblar una simplificació del complex equilibri entre art i negoci que manté en peu la Meca del cinema des dels orígens. Tanmateix, la realitat actual de Hollywood, marcada per una crisi d’originalitat palesa en la proliferació de franquícies fílmiques, sembla haver posat en primera línia la vella disputa entre productors i directors.

L’últim escenari d’aquest enfrontament -gairebé sempre velat, de vegades públic- ha sigut la nova entrega d’una de les franquícies més populars de la història de Hollywood, que acaba d’aterrar als cinemes: Star Wars. Des que George Lucas va vendre, l’octubre del 2012, els drets de la saga per uns 4.000 milions de dòlars, l’estudi Disney, el nou propietari, s’afanya a rendibilitzar una inversió que, d’altra banda, va camí de convertir-se en un negoci rodó si atenem les xifres de taquilla de l’episodi VII, Star Wars: El despertar de la força, que ha recaptat uns 2.000 milions de dòlars a tot el món. Una de les estratègies posades en marxa per Disney a l’hora d’esprémer el fenomen galàctic és la creació d’un conjunt de pel·lícules, anomenades Star Wars Anthology, que funcionarien com a profitoses branques secundàries del tronc central de la saga. Un procediment, conegut com a spin-off -importat del món de la televisió i el còmic-, que tindrà continuïtat en pel·lícules protagonitzades per un jove Han Solo i pel caçarecompenses Boba Fett, i que ara porta l’estrena de Rogue One: Una historia de Star Wars, protagonitzada per un grup de rebels que ha de dur a terme una missió d’alt risc: robar els plànols de l’Estrella de la Mort -la mateixa que destrueix Luke Skywalker a l’episodi IV, La guerra de les galàxies (1977)- mentre s’enfronten a l’Imperi Galàctic, comandat pel poderós Lord Sith Darth Vader.

Joc de trons ‘made in Hollywood’

Després de l’èxit de J.J. Abrams, un home d’indústria amb estil propi, al capdavant d’ El despertar de la força, Disney ha intentat reeditar l’operació contractant, per a la direcció de Rogue One, un jove realitzador britànic, Gareth Edwards, capaç de transitar d’una primera pel·lícula independent, Monsters (2010), a una superproducció de Hollywood com Godzilla (2014). Aquesta fórmula tindrà continuïtat en els episodis VIII i XIX de la saga, que seran dirigits, respectivament, per Rian Johnson, l’autor de l’èxit indie de ciencia-ficció Looper, i Colin Trevorrow, que, com Edwards, va utilitzar el prestigi aconseguit amb la seva opera prima, Seguretat no garantida, per saltar a la primera divisió de Hollywood dirigint Jurassic World.

En el cas d’Edwards, els rumors sobre diferències entre la seva visió de Rogue One i la dels productors van emergir des del moment en què el guionista Gary Whitta, un amant de la ciència-ficció que havia donat forma a la història amb Edwards, va ser substituït per un home de la casa, Chris Weitz, que a més de dirigir un episodi de la saga Crepuscle va escriure el guió de la nova versió de la Ventafocs produïda per Disney l’any 2015.

Aquest primer episodi de tensions creatives va tenir la seva continuació quan, després que el president executiu de Disney, Bob Iger, declarés al febrer que la pel·lícula estava “virtualment acabada”, al juny es va iniciar un període de refilmació d’escenes que es va allargar cinc setmanes, segons The Hollywood Reporter. Els rumors que el to cru -de film bèl·lic- que Edwards havia injectat al film no convencia els directius de Disney ja no van parar, tot i que la companyia va argumentar diverses vegades que el nou rodatge estava previst des de l’inici de la producció. L’argument es va desmuntar quan, a l’agost, la mateixa The Hollywood Reporter va confirmar l’arribada d’un nou actor a aquest joc de trons: Tony Gilroy, director d’ El llegat de Bourne i Michael Clayton, que figura com el coguionista de Rogue One però que segons diverses fons va rebre l’encàrrec de solucionar uns “problemes” amb el final de la pel·lícula i va acabar supervisant el rodatge de les noves escenes i el muntatge final.

El joc de la cadira (del director)

Resseguir la trajectòria de Gilroy a Hollywood -abans de Rogue One ja havia ajudat el mateix Gareth Edwards a acabar Godzilla, i Doug Liman a completar El cas Bourne - permet constatar la fràgil posició dels directors davant l’entramat d’interessos que s’amaga darrere d’unes produccions que, actualment, poden rondar els 200 milions de dòlars. Queden lluny els temps del New Hollywood, quan Francis Ford Coppola, Martin Scorsese, Michael Cimino i companyia formaven part de la nòmina estel·lar de les seves pel·lícules. Una edat daurada pels projectes d’alt risc autoral que va quedar tocada de mort després de l’èxit monumental de, justament, La guerra de les galàxies. De fet, després de dirigir la primera entrega de la saga, George Lucas es va instal·lar en el rol favorable de creador-productor -a El retorn del Jedi va acabar rellevant el director Richard Marquand en la filmació d’algunes escenes-, una posició similar a la que ocupen avui en dia els showrunners de la ficció televisiva, un format d’èxit que pot haver acabat de convèncer els executius de Hollywood que valia la pena acabar amb l’estatus de privilegi del director.

En tot cas, cal apuntar que els xocs de trens entre directors i productors han sigut una constant al llarg de tota la història de Hollywood. Als casos mítics d’Allò que el vent s’endugué (1939) -en què el productor David O. Selznick va substituir George Cukor per Victor Fleming quan es portaven tres setmanes de rodatge- o El màgic d’Oz (1939) -en què Richard Thorpe va ser reemplaçat primer per George Cukor i després per Victor Fleming, de nou-, s’hi poden afegir casos més recents, com el de Superman 2 (1980), en què Richard Donner, director de la primera part de la saga, ja havia rodat un 75% de la pel·lícula quan va ser substituït per Richard Lester, l’autor del film dels Beatles A Hard Day’s Night.

Per acabar, i en clau més contemporània, trobem el cas del distanciament entre Sam Raimi i l’estudi Sony quan van topar arran de Spiderman 3. Els productors van demanar al director que incorporés a la trama del film un nou enemic de l’home aranya, Venom (Topher Grace), i una nova font d’interès romàntic, Gwen Stacy (Bryce Dallas Howard), però aquestes inclusions van deformar per complet l’estructura del film i van certificar-ne el fracàs i la fi de la primera encarnació cinematogràfica de l’heroi de Marvel, a qui aviat retrobarem a la gran pantalla gràcies a un nou reboot.

Felicity Jones, nova estrella d’una galàxia més femenina que mai

Malgrat que, en les noves pel·lícules de la saga de Star Wars, la cadira del director segueix ocupada per homes, la presència femenina, tant davant com darrere les càmeres, ha crescut substancialment. I és que, si bé els personatges de Leia i Amidala tenien una presència important en les anteriors trilogies, amb prou feines abandonaven un rol simbòlic i passiu. Per la seva banda, tant Star Wars: El despertar de la força com Rogue One: Una historia de Star Wars estan protagonitzades per heroïnes d’acció: la desconeguda Daisy Ridley a l’episodi VII i Felicity Jones, un rostre més familiar, al primer spin-off de la saga. Jones tanca així un any memorable després d’aparèixer a Inferno, la seqüela d’ El codi Da Vinci, i a Un monstre em ve a veure,de J.A. Bayona. Tres títols que consoliden definitivament la jove actriu britànica, de 33 anys, que l’any 2015 ja va estar nominada a l’Oscar a la millor actriu pel seu paper d’esposa d’Stephen Hawking al film La teoría del todo.

En qualsevol cas, si parlem de poder (financer i de decisió), cap altra dona ha tingut més influència sobre l’univers de Star Wars que la productora Kathleen Kennedy, presidenta de LucasFilm des de l’octubre del 2012 i responsable de les dues últimes pel·lícules de la saga. Coneguda per la seva extensa col·laboració amb Steven Spielberg, des d’ A la recerca de l’arca perduda (1981), Kennedy ha produït més de 60 pel·lícules que han recaptat més d’11.000 milions de dòlars a tot el món.

Tot i aquesta creixent presència femenina, un article recent del New York Times recollia les queixes d’un grup actiu i creixent de seguidores de Star Wars que ha trobat a internet un altaveu per a l’expressió dels seus anhels. Des del podcast Scavenger’s Hoard, centrat en el món de Star Wars i conduït per dues noies, s’ha denunciat l’absència de relacions “entre” dones als films de la saga, mentre que Johnamarie Macias, directora del popular fansite The Wookiee Gunner, ha lamentat l’anecdòtic paper que juguen les mares en el marc d’una franquícia obsessionada amb els drames paterno-filials.

Llegeix aquí la crítica de la pel·lícula