Torna Madonna, provocadora i vulnerable

Nova YorkMadonna fa gairebé una hora tard a l’entrevista, a casa seva, a l’Upper East Side. Sembla tensa i es disculpa: “Faig tard a tot”, diu. Ha anat molt atrafegada des que al desembre un hacker va penjar a internet cançons inacabades del seu nou àlbum, Rebel heart - un sospitós ja ha sigut acusat a Israel-. La resposta immediata de Madonna va ser llançar al mercat les versions acabades, i molt millorades, de les sis cançons, que es van precipitar al top 10 a escala mundial. També ha estat treballant frenèticament per acabar la resta de l’àlbum, que surt a la venda avui.

Sona familiar -és ple d’amor, ball, poder, blasfèmies i provocació- i actual a la vegada, i hi han participat un gran nombre de col·laboradors sota la constant supervisió de Madonna. “Tenia la intenció de pensar les coses, triar-les amb més calma al llarg de tot el procés. Però em vaig veure forçada a treure-ho tot, i ara estic intentant posar-me al dia. El que va començar com una experiència estimulant i edificant es va convertir en una bogeria. És un procés artístic estrany, però també símbol del temps. Tots som digitals, tots som vulnerables i tot és instantani. Èxit instantani, fracàs instantani. Descobriment instantani, destrucció instantània, construcció instantània. És tan meravellós com devastador. Honestament, per a mi és la mort de l’artista en molts sentits”.

Parlem a la seva sala d’estar, presidida per un quadre de Fernand Léger sobre la llar de foc. En una gran taula de cafè hi té, apilats pulcrament, llibres i àlbums de fotografies que ha estat utilitzant per treballar en el guió del seu pròxim projecte cinematogràfic, basat en la novel·la The impossible lives of Greta Wells. Uns sofàs imponents de color crema flanquegen la tauleta, però Madonna prefereix seure a terra.

L’incident amb la capa d’Armani

La cantant ja ha estat interpretant el single Living for love en algunes gales, amb un mallot de torero i envoltada de ballarins amb el tors nu i amb banyes de toro. El 25 de febrer va patir una forta caiguda mentre actuava als Brit Awards. Un ballarí li havia de treure una capa estirant-la, però estava lligada massa fort i la cantant va sortir disparada d’esquena des d’una escala. Tot i la fuetada cervical, es va aixecar i va seguir ballant. “No vaig notar res quan va passar. Tenia tanta adrenalina bombejant i va ser tan per sorpresa que vaig seguir -diu-. Si no estigués en bona forma no hauria sobreviscut. Però sóc forta i sé com caure, munto a cavall. Això i els meus àngels de la guarda m’han salvat. Jo crec que hi ha un món físic i un de metafísic, i que estan entrellaçats”.

Com la majoria dels àlbums de Madonna, el títol Rebel heart explica directament el concepte del disc. Al principi s’havia plantejat fer un disc amb dues meitats diferents. “Una part havia de representar el meu costat més rebel i provocador, i l’altra havia de ser més romàntica i vulnerable”, explica. Al final l’àlbum salta d’un costat a l’altre. També dona uns quants cops d’ull al passat, una raresa en Madonna. “No m’agrada, però semblava el moment adequat per fer-ho. Després de tres dècades, una ha de mirar enrere. Moltes vegades em paro i penso: uau. Recordo totes les persones que he conegut, amb qui he treballat, els meus amics, els meus col·laboradors, des de Basquiat fins a Michael Jackson passant per Tupac Shakur. He sobreviscut i ells no. És un sentiment agredolç, com el remordiment del supervivent. Per què jo ho he aconseguit i ells no?”

A la balada Joan of Arc, Madonna confessa que no és insensible als incomptables menyspreus que ha patit al llarg dels anys. “Sempre he admirat la història de Joana d’Arc i el que simbolitza, la seva convicció. Jo encara no hi he arribat. Tothom pensa que sóc impenetrable, potser passa això quan dures més de tres dècades. Però, esclar, no és cert”.

L’àlbum s’ha gestat durant un any i mig. Quan el va començar, Madonna volia agafar-se un temps per escriure. “En aquest món et pots sentir com un hàmster en una roda -explica-. La gent espera coses de tu. I jo espero coses de mi mateixa. Des que era adolescent mai no he estat en algun estat que no fos creatiu: inventant-me balls, escrivint cançons o el que sigui. Em sentia esgotada”. Va decidir dividir el seu temps entre el guió d’ Impossible lives i la música.

El seu mànager, Guy Oseary, va suggerir que treballés amb Avicii, el productor suec de 25 anys que ha tingut èxits mundials com Wake me up, i el seu equip. Madonna ha fet els seus millors discos col·laborant amb un productor -William Orbit a Ray of light, Nile Rodgers a Like a virgin, Patrick Leonard a Like a prayer-. Avicii l’ha portat a la metodologia que preval al segle XXI, amb múltiples col·laboradors elaborant i reelaborant les cançons: Kanye West; Diplo, que ha treballat amb M.I.A. i Skrillex; Ariel Rechtshaid, que ha treballat amb Usher i Vampire Weekend, i DJ Dahi, que ha treballat amb Drake i Kendrick Lamar, entre d’altres. “No sabia exactament el que havia signat, de manera que un procés senzill es va convertir en molt complex. Tothom amb qui he treballat és tremendament talentós, no hi ha dubte, però tothom treballava amb cinc mil persones més”. Per això va insistir a fer-ho com a la “vella escola”, sense passar-se els temes per polir-los i donar-hi l’aprovació, sinó donant-los forma en persona. “No sortia mai de l’habitació. Crec que els vaig tornar bojos”.

La creativitat no té edat

Rebel heart potser és l’àlbum més divers de Madonna: inclou les dosis de gòspel de Living for love, la burleta Bitch I’m Madonna, balades com Ghosttown i Heartbreak City, la sensual Best night, el reggae d’ Unapologetic bitch i la juganera Body shop. Les cançons també muten a mesura que avancen, canviant d’estil entre estrofa i tornada. Produccions de Kanye West barregen les seves pistes de ritmes abrasius amb tornades enganxoses. “Això és meu -diu Madonna, somrient-. És on entro jo. És un matrimoni interessant de les nostres dues estètiques”. També han fet junts una cançó per al pròxim àlbum del raper.

Als 56 anys, Madonna no té por d’un mercat emergent obsessionat en la joventut. “No crec que els artistes pensin en la seva edat quan estan creant, oi? Només hi penso quan em treuen el tema”. La seva resposta, com sempre, és la perseverança. “He sigutmarginada com a dona en un món dominat pels homes, i estem en una indústria masclista i un món masclista. Jo sempre he hagut d’empènyer i resistir -afirma-. Crec que no m’he pogut relaxar mai. No és que abans fos fàcil: per a mi sempre ha sigut difícil, des del primer dia”.