Torna l’escriptura lliure i visionària d’Antònia Vicens

BarcelonaDurant l’últim any, una pluja de premis ha remullat periòdicament Antònia Vicens. Primer va arribar el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya per la seva obra “valenta, incisiva i compromesa”. Mesos després va rebre dues medalles d’or gairebé simultàniament: la de la Vila de Santanyí -on va néixer el 1941- i la de l’Ajuntament de Palma. El 31 de desembre del 2016, l’excepcional any de Vicens es va tancar amb el premi Josep Maria Llompart durant la Nit de la Cultura. “Mai no he buscat els premis, des de fa molt de temps porto una vida completament retirada -comenta-. Em limito a treure el gos a passejar davant la mar i amb prou feines em veu ningú”.

Tot i que actualment és coneguda pel seu vessant poètic, que va inaugurar el 2009 amb Lovely -publicat a la desapareguda editorial mallorquina Moll-, la trajectòria literària de Vicens va començar molt abans, a finals dels anys 60. I per la porta gran: va guanyar el premi Sant Jordi el 1967 amb 39º graus a l’ombra. “En aquells moments se’m va obrir Barcelona -diu-. Em vaig preguntar: «I si em quedo aquí?» Però si m’instal·lava a Barcelona, ¿quan seria jo? Vaig optar per tornar a Cala d’Or, lluny de la vida cultural. Des de llavors he fet el mateix: escriure el que volia. Mai no he volgut renunciar a la meva llibertat”. Entre les novel·les de Vicens hi ha Material de fulletó (Moll, 1971), Quilòmetres de tul per a un petit cadàver (Laia, 1984), Ungles perfectes (Proa, 2007) i Ànima de gos (Moll, 2011).

L’escriptura de Lovely va obrir una nova porta en la seva literatura, la de la poeta visionària. “Recordo perfectament el dia que va començar tot: va ser el 30 d’agost del 2006 -fa memòria-. Prenia el sol sota el para-sol quan em van començar a passar les imatges del llibre. Vaig posar-me a escriure. Els de casa em deien: «Avui no dinem?»”. El desllorigador creatiu va ser el tercer aniversari de la mort del pare de l’autora. “Em va tornar tot de cop, sense poder preveure-ho”, afegeix.

Bellesa i tragèdia

Enmig de l’allau de reconeixements de l’últim any, Vicens ha tingut temps per acabar un nou poemari, Tots els cavalls iniciativa de la Institució de les Lletres Catalanes i la Federació Catalana d’Associacions i Clubs Unesco. “Em van demanar que expliqués què és per a mi la poesia -diu-. Quan em van trucar eren les deu de la nit, hora en què jo ja estic adormida, i vaig dir que sí sense pensar-hi. L’endemà vaig estar a punt de fer-me cancel·lar l’encàrrec. Fins i tot vaig pensar que potser havia d’entregar una pàgina en blanc”. La poeta va acabar canviant d’idea i va escriure La poesia, text que ha sigut traduït a una vintena de llengües i prova de definir l’indefinible. Se la compara amb “fulgors d’altres mons”, “ombres” d’àngels “sense sal, sense ales” i “espurna de foc”. “Estem envoltats de poesia, però és impossible saber què és. La poesia és bellesa i tragèdia”, admet.

El seu últim llibre -que ha sigut precedit de Fred als ulls (Cafè Central, 2015) i Sota el paraigua el crit (Lleonard Muntaner, 2013)- va arrencar d’un somni en què va veure quatre cavalls galopant. “Eren dels colors dels cavalls de l’Apocalipsi i no hi havia manera d’oblidar-los”, recorda. Va ser per aquest motiu que va escriure un cicle de quaranta poemes que es poden llegir com una narració -a estones lluminosa, d’altres pertorbadora- en què apareixen el Diable, sabates perdudes, amigues i morts estimats. “El cel pot cabre dins un bassal, / l’infern pot ser / un llit amb els llençols / de seda”, escriu.