CINEMA
Cultura08/12/2012

Torna l'escapisme per a lletraferits de Whit Stillman

Les protagonistes del nou film de Whit Stillman aposten pel ball com a teràpia contra el suïcidi. Damiselas en apurosés una de les comèdies més excèntriques de l'any, un festival d'enginy sofisticat i retro.

Xavi Serra
i Xavi Serra

BARCELONA.Si no et dius Terence Malick, 13 anys sense dirigir és una eternitat. Whit Stillman, el director de comèdies tan emblemàtiques del cinema indie nord-americà dels 90 com Metropolitan (nominada a l'Oscar al millor guió), trenca el seu silenci cinematogràfic amb Damiselas en apuros , el primer film que realitza des de The last days of disco , del 1998. Stillman reapareix amb una comèdia tan encantadora com extravagant que capgira els codis del cinema de campus. Les protagonistes del film són un grup de noies d'una universitat imaginària, embarcades en una croada contra la depressió i les males olors corporals. Evidentment, afirmen, l'una ha d'estar relacionada amb les altres. I així, des del centre de prevenció del suïcidi que dirigeixen, proposen una teràpia radical contra les penes d'amor: higiene i claqué.

Stillman es desmarca de la tendència més habitual del cinema indie nord-americà que identifica el cinema d'autor amb el realisme i la cruesa, i el mainstream amb l'escapisme. "Molts directors només volen veure el costat més tèrbol de la vida -opina el director-. Per mi la millor dècada del cinema són els anys 30: eren temps difícils amb una gran crisi en què el públic preferia somiar amb coses més alegres".

Cargando
No hay anuncios

Quan va començar la seva carrera, Stillman era l'excepció que confirmava la regla. "Ara no em sento tan sol -diu-. M'agrada molt el cinema de Wes Anderson, fins i tot és possible que jo l'hagi influenciat". Tampoc resulta difícil connectar l'univers de Stillman amb la nova sensació de la comèdia televisiva, Lena Dunham, que a la sèrie Girls retrata la joventut trendy novaiorquesa amb un sentit de l'humor i una estilització semblants. "La Lena va venir al càsting i va estar a punt de sortir a la pel·lícula -desvela Stillman-. I diu que se sent molt pròxima al meu cinema. Però tot i que trobo que és molt bona actriu, no acabo de connectar amb Girls . Massa pornogràfic per al meu gust".

Després d'hora i mitja d'embolics romàntics, saraus universitaris i sexe anal a l'estil càtar, Whit Stillman clausura el festival d'elegància i enginy anacrònic de Damiselas en apuros amb un número musical que sembla trasplantat de Senyoreta en desgràcia , el musical de George Stevens amb Fred Astaire del 1937. "El final no té justificació narrativa ni tanca cap història, ho sé, però trobo que és un gran final cinematogràfic", es defensa Stillman. És conscient que el seu escapisme cultivat i lletraferit navega a contracorrent en el Hollywood actual. "El cinema d'evasió que es fa avui dia és tan vulgar -lamenta-. Parlant amb executius de Hollywood he arribat a la conclusió que dins de la indústria només podria fer cinema infantil o d'animació. M'encantaria fer la pel·lícula definitiva del Tío Gilito".

Cargando
No hay anuncios

Stillman, per cert, recorda amb nostàlgia l'època en què va viure a Barcelona a principis dels anys 90, mentre escrivia el guió de la seva segona pel·lícula, titulada precisament Barcelona , una comèdia romàntica ambientada en una Barcelona inflamada d'antiamericanisme que va passar sense pena ni glòria pels cinemes catalans. "Algú em va avisar que aquí seria on funcionaria pitjor: la gent no vol que un estranger vingui a retratar-los", explica. Tot i així, admet que si pogués canviaria moltes coses de la pel·lícula. "Després de viure 20 anys a Europa, ara tinc el punt de vista americà i l'europeu -diu-. Llavors només tenia l'americà. Per sort he pogut corregir algunes coses i fer alguns matisos a la versió doblada al castellà, però no a la catalana". Recomana la versió doblada, doncs? "Sense que serveixi de precedent, sí".