Toni Servillo: “Tant me fa que Hollywood em vingui a buscar”

BarcelonaL’èxit de La gran bellesa ha disparat l’interès per la carrera teatral del seu protagonista, el magnètic Toni Servillo, que avui estrena al Lliure Le voci di dentro, d’Eduardo De Filippo. L’actor no es considera una estrella de cinema, sinó “un artesà del teatre”. Però parla amb la seguretat i el punt d’arrogància de saber que és el gran actor italià del moment.

Fa 30 anys de la mort d’Eduardo De Filippo. El va conèixer? Què significa per a vostè dirigir i protagonitzar una de les seves obres?

No el vaig arribar a conèixer però el vaig veure al teatre. Per mi és un plaer dirigir una obra d’un mestre de l’escena, director, dramaturg i actor. Amb ell s’entra completament en un univers total del teatre.

Afirma que amb Le voci di dentro vol denunciar l’atmosfera d’impunitat de la societat actual. ¿L’art està obligat a ser polític?

Tota manifestació pública és una manifestació política. Per tant, ha de ser responsable. L’art que únicament fa política és un art poc interessant. L’art ha de tenir ambigüitat per estar en condicions de llançar propostes i suggeriments amb què orientar-se en la vida. Un artista pot transformar la vida d’una persona però no el destí d’un poble.

El seu germà també treballa a l’obra interpretant, precisament, el germà del seu personatge.

Sí, és interessant crear aquesta mena de jocs entre ficció i realitat. La veritat és que el meu germà és més cantant que actor. Però ell fa un tipus de música molt lligada al teatre, així que li ha resultat fàcil passar del teatre musical al teatre sense cançons, tot i que aquesta és la seva primera experiència.

En el cinema té una relació molt productiva amb Paolo Sorrentino.

Hem fet quatre films i ens ha anat força bé. La gran bellesa va guanyar l’Oscar i Il Divo el Premi del Jurat de Canes. D’alguna manera, la meva relació amb el cinema està lligada a ell. Per alguna raó misteriosa, en quatre de les seves sis pel·lícules sóc el protagonista. Mai m’he preguntat per què, però sempre ha estat una bella aventura formar-ne part.

Com s’explica la fascinació que provoca en el públic Jep Gambardella, el personatge que interpreta a La gran bellesa?

Ah, el públic és una incògnita. N’hi ha tants, de possibles motius! A alguns els fascina la seva manera de comportar-se, a d’altres la seva manera de vestir o el seu estil de vida mundà... A mi, personalment, el que em fascina del Jep és la seva humanitat i com reflecteix la nostra societat. Tant de talent fet malbé i tantes ocasions desaprofitades... Li dec molt al Jep i estic molt agraït de la popularitat que m’ha donat. Però vull deixar clar que no m’identifico amb ell de cap manera.

Als actors europeus d’èxits com el de La gran bellesa els plouen ofertes per treballar a Hollywood, sovint en papers petits. És el seu cas? ¿Ho acceptaria ni que fos per treballar amb directors com Scorsese?

Jo sóc un home de teatre. Passo entre 150 i 180 dies a l’any a l’escenari i això em permet fer només el cinema que em ve de gust. És la meva llibertat. I sóc un home de 58 anys. Tant me fa que Hollywood em vingui a buscar. Fa molt de temps que el que vull fer a la vida és el que faig. Venir a un teatre tan extraordinari com el Lliure a representar una obra amb les entrades esgotades. Si tingués 25 anys seria diferent, però no és el cas.

Què és l’èxit per a vostè?

Que la gent torni a casa feliç d’haver passat una bona vetllada al teatre, d’haver vist una bona obra.

En un artista, la felicitat pot estar lligada a l’èxit?

No. La felicitat és una cosa molt diferent, no té res a veure amb l’èxit. La idea que la felicitat i l’èxit estan lligades ha corromput els joves. Pensen que l’èxit és el camí a la felicitat, però la felicitat ve del sacrifici, de la pena, de la renúncia. Per dominar l’ofici, he hagut de tenir molta disciplina i fer moltes renúncies.

Reivindica un teatre simple i per a tothom. En quin sentit?

Quan dic això no estic parlant d’un teatre comercial, sinó d’un teatre que mira de dir coses profundes amb una gran simplicitat, de manera que s’entengui immediatament. No m’interessa un teatre de naturalesa narcisista o exhibicionista que impedeixi la comunicació.

Ara que està en la posició de triar, hi ha cap director de cinema o teatre amb qui voldria treballar?

De teatre no. Tinc una responsabilitat amb la meva companyia, no ho puc fer. De cinema sí, uns quants. Però prefereixo no dir amb qui. No fos que m’oblidi algun nom i després no em cridin.