Toni Catany: una celebració de la vida i els sentits a la Pedrera

BarcelonaTot és efímer, tot està condemnat a desaparèixer: les flors es marceixen, els objectes més preuats també es trenquen i les persones moren. La vida és una col·lecció de pèrdues. El missatge de les vanitas -les natures mortes plenes d’objectes luxosos-és ombrívol: al final només hi ha la mort i és inútil intentar fer-se passar l’angoixa que provoca amb plaers mundans. Però si els bodegons, els retrats i els nus, i les instantànies capturades arreu del món, són de Toni Catany (Llucmajor, 1942 - Barcelona, 2013), aquesta consciència de la desaparició és menys terrible. La Pedrera acull des d’avui fins al 17 de juliol la primera gran exposició pòstuma de la seva obra, Toni Catany. D’anar i tornar. Malgrat que l’amplitud dels espais de la planta noble de l’edifici resta intimitat als conjunt, la selecció de peces, 160, un 70% de les quals són inèdites, val la pena.

Una de les cites del fotògraf incloses al llarg del recorregut fa explícit com el seu art lluita contra el pas del temps: “Inventar una imatge, una composició, per expressar un sentiment, una sensació, amb uns objectes i a través d’uns objectes. Fotografiar-la, i la composició desapareix amb la descomposta dels objectes. En queda, només, la imatge enregistrada per despertar en els altres sentiments, altres sensacions”. Es pot llegir en l’àmbit dedicat a les natures mortes d’ Altars profans. “Volíem repescar una idea de viatge que s’havia anat perdent. Les exposicions del Toni s’havien centrat en les publicacions i nosaltres hem volgut donar a conèixer l’aiguabarreig que era la vida del Toni. Un aiguabarreig que surt de Llucmajor, arriba a Barcelona i des de Barcelona descobreix la Mediterrània i tot el que implica com a cultura”, va afirmar Toni Garau, el comissari de l’exposició, juntament amb Alain D’Hooge, galerista i expert en la seva obra. Tots dos comissaris són, també, membres del patronat de la Fundació Toni Catany, que va signar un conveni amb el govern de les Illes Balears al novembre per desencallar la creació del centre internacional de fotografia pel qual l’artista lluitava abans de morir.

Entre l’any 1968 i el 2013, Toni Catany va viatjar per una trentena de països d’Europa, l’Àfrica, l’Àsia i els Estats Units. “Aquesta visió que va del que és local al que és universal, que passa des de Llucmajor fins a la Mediterrània, es va ampliant al llarg del temps i passa pel mar del Carib, i des d’aquí se’n va a l’Índia i des d’aquí al Sud-est Asiàtic”, va subratllar Garau. “Record unes petites roses alexandrines, d’un rosa pàl·lid, al mercat de Meknès. «Per a què són?», vaig demanar. «Per fer-ne infusió», va ser-ne la resposta. El sabor i l’olor mesclats. El gust, l’olfacte i la vista. Vet aquí una rosa mallorquina i un llimó, i les seves aromes, que el sol de les Illes ha fet més intenses”, diu una altra de les cites.

A la mostra no hi ha representats tots els indrets que va immortalitzar, perquè els comissaris diuen que han volgut fer una “antològica transversal” dels diferents vessants de la seva trajectòria. De fet, el recorregut el clou el globus terraqüi forrat amb un diari que apareix en una natura morta de l’any 1984. Els comissaris el van trobar a les golfes de la casa de l’artista i l’exposen al costat de la fotografia. Però més que un objecte obsolet, el fet que només es vegi una escletxa de la Terra evoca que l’exposició és una porta d’entrada a l’univers de l’artista. “Sempre m’ha sobtat per la seva manera de treballar. Sempre ha fet les mateixes fotografies. Amb tècniques diferents, però sempre les mateixes, perquè es redueixen als temes essencials de la història de l’art”, va explicar Alain D’Hooge.