Tomàs Pladevall, Gaudí d'Honor: "La gent del cinema hem d’estar mig morts per no anar a un rodatge"

BarcelonaEl director de fotografia Tomàs Pladevall (Sabadell, 1946) calcula haver il·luminat uns 90 milions de fotogrames al llarg de la seva carrera. També ha educat els ulls de diverses generacions d’alumnes de l’Escac que, quan parlen d’ell, fan servir les paraules savi i generós. A més de protagonitzar el recent documental Ombres, aquest diumenge rebrà el Gaudí d’Honor de l’Acadèmia del Cinema, el primer que no rep un director o un intèrpret. Ara li toca a ell rebre el raig de llum del focus.

Ha treballat amb tots els grans directors catalans: Bigas Luna, Pere Portabella, José Luis Guerin, Francesc Bellmunt... Qui entenia millor la feina del director de fotografia?

— Hi ha dos tipus de directors: els que et donen llum verda per fer i no solen dir-te res i els que abans de començar t’expliquen el que volen. Però hi ha una excepció: José Luis Guerin. Amb ell podia estar mitja hora discutint si apujar l’enquadrament un mil·límetre amunt o avall. És l’únic director que he pogut tenir al meu costat al laboratori durant la postproducció perquè té una formació increïble de matisos de color, d’intensitats de llums... Ens vam entendre molt bé.

Tren d’ombres, que va fer amb Guerin, és una exhibició de tècniques i recursos fotogràfics.

— És un treball molt especial per a mi. Guerin em va venir a buscar perquè jo havia fet el documental Gaudí, que té molt trucatge de falses imatges documentals, com a Tren d’ombres. Hi ha directors de fotografia que han vist la pel·lícula i m’han preguntat d’on havíem tret el material d’arxiu, però no hi ha un sol fotograma d’arxiu, tot es va crear de zero. I perquè l’espectador es cregués que era antic ratllàvem el negatiu i el positiu, li tiràvem lleixiu, cendres... Bàsicament, un repertori de putades.

¿És cert que viatja amb bombetes incandescents a la maleta per canviar la llum de les habitacions d’hotel on s’està?

— Doncs sí. És un costum que vaig agafar quan als hotels van començar a posar aquelles bombetes recargolades de baix consum que feien una llum horrible, verdosa i depriment. A més eren de mercuri, molt contaminants. I només encendre-les em marejava, suposo que per deformació professional. Ara hi ha leds, que tenen una llum freda, tot i que algunes estan bé. Però jo segueixo portant un parell de bombetes. La llum és important.

No només il·lumina habitacions d’hotel i platós de pel·lícules, sinó estadis olímpics. Va il·luminar les cerimònies d’inauguració i cloenda dels Jocs de Barcelona.

— És la feina més gran que he fet mai, tant per la dimensió del decorat, que era extraordinari, com pels milions de persones que veurien aquelles imatges. Em vaig plantejar les cerimònies com si fossin una pel·lícula. Un any abans vaig passar tot un dia a l’estadi i vaig descobrir que el sol feia unes ombres molt lletges a la tribuna, així que vaig fer posar unes teles immenses perquè les coreografies quedessin uniformes. I vaig demanar la col·laboració de Marc Brickman, que il·luminava els concerts de Pink Floyd i era una persona de molta sensibilitat amb qui em vaig entendre molt bé.

De jove va ser ajudant de cabina dels cinemes Imperial de Sabadell. Per això em va sorprendre sentir-li dir que Cinema Paradiso ha fet molt de mal.

— Home, és una boutade [riu]. La pel·lícula està molt bé, és fantàstica i plores molt. Però de vegades fa plorar molt que una cosa desaparegui i no es faci res per evitar-ho, com si amb aquest lament ja n’hi hagués prou. I si realment te l’estimes, l’has de defensar al màxim.

Vostè ho va fer quan als anys 90 va impulsar la campanya L’Imperial s’ho val per salvar la sala.

— Sí, però considero que la campanya va ser un fracàs perquè el cinema no es va salvar. L’Imperial va anar a terra i es va reconstruir 50 metres enrere per fer una plaça a la rambla de Sabadell. Va ser un desastre de primera, perquè van destruir l’original i la rèplica no tenia res a veure, la façana estava mutilada. A més, va passar a ser un multisales i va perdre tot el glamur.

Parlant de canvis, com va pair l'arribada del digital després de tants anys treballant en cel·luloide?

— Perfectament. La meva feina és conèixer tota mena de suports. Jo m’he considerat sempre un avançat a l’època i, en el seu moment, vaig intentar arribar al límit de les possibilitats del fotoquímic. Però després vaig treure tot el partit que vaig poder a la imatge electrònica. Vaig fer el primer espot de televisió amb suport electrònic quan encara es feia tot en cinema. La primera càmera digital de Sony que va arribar a Barcelona la vaig estrenar jo i pesava 27 quilos, era un monstre de ferro. I el monitor pesava 100 quilos.

¿I si hagués de triar entre digital i fotoquímic?

— Depèn de la feina que facis. Per a algunes feines interessava més el look del fotoquímic i de vegades el del digital. La pel·lícula de cel·luloide té un component orgànic i vital, gairebé melós. Té una resposta que el digital imita força bé, però no és el mateix. I no és una qüestió sentimental, sinó d’aparença i estil. Les gràfiques de resposta del fotoquímic tenen una forma de línia suau i elegant i les del digital són rectes i, per tant, més fredes.

Al documental Ombres explica que no va poder anar al funeral del seu pare perquè tenia rodatge. Tan exigent és el cinema?

— A més d’il·luminar i donar un estil, el director de fotografia és el responsable de mantenir la continuïtat. Si un dia ve un altre director de fotografia, aquelles imatges poden ser magnífiques però potser no lliguen amb les dels dies anteriors o posteriors. I l’espectador se n'adona. Això vol dir que hi has de ser. Jo no he fallat mai, mai, a un rodatge. He pogut passar una nit malament i marejat però l’endemà m’he dutxat i he anat al rodatge. També he treballat trobant-me molt malament. I no he arribat mai ni un minut tard. Només la primera cosa que vaig rodar, un curt, perquè em vaig adormir. La cara que va posar l’equip quan vaig arribar a correcuita no se m’oblidarà mai. I des de llavors, igual que vaig amb dues bombetes als hotels, també porto dos despertadors. El treball el pots fer millor o pitjor o malament, però hi has de ser. De fet, la gent del cinema no es posa malalta. Només recordo quatre o cinc casos de caps d’equip que s’hagin posat malalts i no hagin vingut a treballar. Les baixes laborals en el cinema són ínfimes: has d’estar mig mort per no anar a un rodatge.

En tretze edicions, els Gaudí han premiat cinc directors i vuit actors. Vostè és el primer director de fotografia. Per què les altres professions estan sempre a l'ombra?

— No ho entenc, perquè en el cinema tothom és essencial. Fins i tot l’últim escalafó de l’equip. Si l’auxiliar de càmera et vela el rotllo de pel·lícula pot fer malbé el treball de tot l’equip. Tothom té una responsabilitat i tothom hi posa l’ànima. I després tota aquesta gent apareix al final d’uns títols de crèdit que a televisió sempre tallen. És un treball d’equip majúscul.