Tom Jones torna a fer un viatge al fons del blues i el soul amb veu de tro

BarcelonaTom Jones ha completat una interessant trilogia discogràfica dedicada a cançons que l’han marcat, la majoria arrelades en les tradicions del blues, el gòspel i el soul. Bona part d’aquestes peces ja les va cantar fa dos anys al Festival de Pedralbes, i ahir, en el mateix escenari, n’hi va afegir algunes de l’últim capítol d’aquest viatge: Long lost suitcase (2015). Aquesta vegada de dol per la mort de la seva dona, Linda Woodward, l’abril passat, Tom Jones, de 76 anys, va completar una actuació sòbria en el to i exuberant en la instrumentació que aportaven nou músics tan sòlids com precisos.

Davant d’un públic que havia pagat entrades de fins a 168 euros i que gairebé omplia els dos mil seients, el cantant de Gal·les va seguir un relat similar al del 2014; de fet, va començar amb la mateixa peça, una versió de Burning hell, de John Lee Hooker, només acompanyat pel bateria i el guitarra. No cal més per viatjar a les pàgines sagrades del blues i el rhythm’n’blues. Ja amb tota la banda a ple rendiment i la secció de vents guanyant-se el sou, va abordar altres fites com Mama told me not to come, sempre amb veu de tro i a vegades regalant-se algun gir per fer més evident encara que manté un gran nivell vocal. El to de rhythm’n’blues va travessar hits com Sex bomb, novament reinventada, i de tant en tant el concert caminava cap a una cruïlla en què es donen la mà el blues i Nova Orleans, sobretot quan els metalls agafaven més protagonisme.

El Tom Jones dels últims anys està sabent regirar el seu cançoner fins a trobar la manera de vestir-lo d’acord amb el que li demana l’edat. Així, va agafar Delilah, va treure-li la voluptuositat pop i va transformar-la en una cançó de frontera més dura i aspra. Aconsegueix un efecte molt interessant, perquè insereix el crim masclista en un drama i elimina el to de celebració que l’ha acompanyat tants anys. Ahir, per exemple, el públic la va aplaudir, però no va poder cantar-la com si estigués en un camp de futbol. A més, la va interpretar amb la mateixa sensibilitat que Elvis Presley blues, de Gillian Welch, i Tower of song, dos dels moments més intensos dramàticament d’un concert més que notable en què també hi va haver peces més lluminoses, com una It’s not unusual amb la frescor de l’acordió i una vibrant If I only knew.