Todd Haynes: “En una època misògina, The Velvet Underground tenen dues de les dones més importants del rock”

Sant SebastiàPoques bandes, i cap de tan fosca en el seu moment, han tingut una influència tan profunda en la cultura rock com The Velvet Underground. Amb un material d'arxiu monumental i testimonis dels supervivents del grup i de l'escena artística apadrinada per Andy Warhol al Nova York dels 60, Todd Haynes (Los Angeles, 1961) compon un documental extraordinari en què la pantalla és fracturada per un flux d'imatges i música que il·lustren la història de la millor banda experimental de la música popular. La nova pel·lícula del director de Carol i Lluny del cel s'estrena aquest divendres a la plataforma Apple TV+.

Quan va descobrir The Velvet Underground i què va significar per a vostè?

— Jo tenia quatre anys quan ells van començar a tocar, així que els vaig descobrir més tard, quan era a la universitat. I tot i que ja havia escoltat molta música que no existiria sense The Velvet Underground, no era conscient de l'arrel comuna que tenien tots aquells grups que adorava. Però no hi ha dubte que en la banda hi ha alguna cosa que instiga la creativitat en els altres. I per això Brian Eno va dir allò de “The Velvet Underground van vendre pocs discos, però tothom qui en va comprar un va formar una banda”. De fet, jo també vaig començar a fer música quan era a la universitat, però el més important és que em van animar a fer coses i a ser creatiu.

Indirectament, el seu documental acaba sent també la gran pel·lícula que encara no s'havia fet sobre l'escena artística que va crear Andy Warhol a la Factory.

— És molt difícil separar la història del grup i la de la Factory. Havíem de parlar per força de la vitalitat i l'energia que hi circulava, i de com Andy Warhol es va convertir en una figura protectora. S'han escrit moltes revisions post mortem de Warhol que el descriuen com una mena de figura corruptora. Però totes les persones amb qui he parlat només tenen paraules d'afecte cap a ell. No crec que valgui la pena fer judicis morals sobre Warhol: no era ni un depredador sexual ni una persona maliciosa i va ser molt estimat per la gent que l'envoltava.

El documental recull una afirmació de Lou Reed afirmant que només volia fer el mateix que Allen Ginsberg o Hubert Selby Jr. però amb una guitarra i una bateria. ¿Vostè vol fer el mateix que The Velvet Underground però amb una càmera?

— Tant de bo sigui així, és el que intento. El més remarcable d'aquest projecte és que la sintaxi i el flux sanguini del documental són altres pel·lícules. I són pel·lícules extraordinàries! I no són ornamentals en la història del grup, eren intrínseques a les relacions entre aquests músics i Andy Warhol, les miraven cada dia o cada setmana en les projeccions que organitzava Jonas Mekas. Eren imatges en les quals vivien i que, en part, ells mateixos creaven. És com tenir la matèria de la qual sortia la música. Per a un cineasta, això és realment únic.

Per què va decidir dedicar-li la pel·lícula a Jonas Mekas?

— És la primera persona que vam entrevistar per a la pel·lícula. Va ser el 2018, l'any abans que morís. Tenia 95 anys i una gran agudesa mental. I va ser tan amable, ens va ajudar tant... Al final vam decidir que si el cinema era el llenguatge de la pel·lícula, no hi havia ningú que mereixés la dedicatòria més que el Jonas. La part final dels crèdits, que dura sis o set minuts, és com una altra pel·lícula que posa nom a tots els artistes, pintures, cançons i poemes que apareixen a la pel·lícula. Bàsicament, és el catàleg d'una època en la qual Jonas Mekas va regnar.

En el documental es critica la manera com a la Factory es jutjava les dones, únicament segons un cànon ideal de bellesa.

— Amy Taubin parla amb coneixement de causa perquè ella hi era, però hi ha altres persones, com Danny Fields, que també hi van ser, i explica que als homes se'ls jutjava igualment per la seva bellesa. Segons el Danny, que és un home gai, a la Factory les dones eren adorades i apreciades perquè no eren objectes d'interès sexual per a la majoria dels homes que hi havia allà. Per a ells eren com estrelles de cinema. I pel que fa a The Velvet Underground, John Cale i Lou Reed no són necessàriament feministes, però des del principi van buscar dones amb qui tocar. Sempre van estar interessats en el que les dones podien aportar a la seva música i van acabar fitxant Maureen Tucker, que és una de les bateries més rellevants de la història del rock'n'roll, i van acceptar que Nico cantés les seves cançons. És un grup que, en el seu primer disc, té dues de les dones més importants de la història del rock. I això en una època misògina i absolutament dominada pels homes.

Maureen Tucker, de fet, no encaixa gaire en els estàndards de bellesa de l'època. En realitat és una de les figures més andrògines dels inicis del rock.

— Absolutament, és un personatge fascinant. I deixa'm presumir d'una cosa: dues de les pel·lícules que he fet sobre música estan protagonitzades per dones bateries: Karen Carpenter i Maureen Tucker.

També ha fet pel·lícules sobre Bob Dylan, Iggy Pop, David Bowie... Sobre quin músic li agradaria fer una pel·lícula ara?

— La meva pròxima pel·lícula és sobre Peggy Lee. És una figura increïble, molt complicada i fascinant com a persona, com a artista i com a dona. Però hi ha molts altres músics que m'interessen, podria començar a anomenar-los i no acabaríem mai. Estic investigant l'era del jazz i és meravellosa. És la història dels artistes més crucials del segle XX i la majoria són afroamericans, així que és la història de la cultura negra. L'art americà definitiu.

Loaded, el quart disc de The Velvet Underground, sovint ha quedat eclipsat pels altres, també al seu documental. I tanmateix és un gran disc.

— És un gran disc, tens raó. Hi ha coses que m'encanten de Loaded, però també és el menys cohesionat. I no té la Maureen tocant la bateria. Quan l'escolto sento que hi falta alguna cosa. Però alhora és un nou començament, perquè a Loaded el que se sent és el futur de Lou Reed i la seva carrera en solitari, que és una de les més extraordinàries de la història del rock. Però aquesta ja és una altra història.