Todd Haynes presenta a Canes la pel·lícula que The Velvet Underground mereixia
El director de 'Velvet goldmine' firma el documental definitiu sobre el grup de Lou Reed i John Cale
CanesEls anys seixanta van ser la dècada en què la contracultura ocupava el centre de l'escena artística. Així ho recorda un dels testimonis de The Velvet Underground de Todd Haynes, un documental musical dedicat a la banda fundada per John Cale i Lou Reed que des de la seva presentació a Canes fora de concurs entra per propi dret al pòdium del millor d'aquest gènere. El director de Velvet goldmine i I am not there dedica la primera i millor part de la pel·lícula a retratar l'escenari d'avantguarda artística en ebullició del Nova York de després de la Segona Guerra Mundial.
La seva proposta es distancia del reportatge històric habitual i adopta la forma d'un videoassaig que integra fragments de moltes de les obres artístiques creades en aquell context, des dels screen tests d'Andy Warhol a les peces d'experimentació sonora de John Cage i La Monte Young. Amb un ús extraordinari de la pantalla partida, Haynes combina tot aquest material d'arxiu amb entrevistes actuals o passades amb els protagonistes del moment, per plasmar la idea principal amb què s'enfoca el film: la d'explicar The Velvet Underground (un grup que "volia fer el mateix que la Generació Beat però amb guitarres") com el fruit d'aquell fèrtil substrat cultural en què les experiències artístiques es compartien i es contaminaven les unes a les altres, i dur-ho a terme des d'un format fílmic que també sintonitza en part amb aquestes coordenades experimentals sense oblidar el vessant divulgatiu. Pel camí, Haynes també ressegueix els orígens dels principals membres de la banda (John Cale no té gaire bon record de la seva àvia gal·lesa que no els deixava parlar anglès a casa) i les tribulacions d'un grup que mai va assolir l'èxit en present. També té temps de dur el film al seu territori i indagar en el vessant queer de Lou Reed, recollir amb molt d'humor l'odi dels de Nova York pels hippies de la Costa Oest, i reivindicar Jonathan Richman com el fan en majúscules de la banda en un documental sobre un grup definit per "la intensitat i l'entropia" en què es prescindeix dels típics testimonis de grups posteriors que es presenten tots com a hereus.