Todd Haynes: “Ja no soc aquell noi radical i el trobo a faltar”

LocarnoTodd Haynes ha rebut aquests dies en el marc del Festival de Locarno un premi honorífic. També s’hi ha projectat la seva última pel·lícula, Wonderstruck, una història que enllaça dos relats aïllats en el temps i on torna a aparèixer Julianne Moore, actriu recurrent al llarg de la seva filmografia. Haynes, reconegut activista gai, que va irrompre en l’escena del cinema independent fa un quart de segle amb Poison (1991), acostuma a projectar una mirada al passat i a la seva estètica que ha reproduït en films com Velvet Goldmine (1998), Lluny del cel (2002) i Carol (2015).

¿El que li interessava de Wonderstruck era dirigir per primera vegada una pel·lícula per a nens?

Sí, volia sentir que podia crear alguna cosa amb la mateixa atenció i amor pel detall en la història i els personatges que havia posat en els meus drames adults i que fos una cosa que els infants poguessin experimentar. Vaig veure pel·lícules que van significar molt per a mi quan era petit, films madurs que no estaven necessàriament dirigits a un públic determinat.

Per exemple?

Sounder, de Martin Ritt, del 1972. No l’havia tornat a veure des que tenia 12 anys i vaig pensar que seria manipuladora per fer plorar, amb gos inclòs (que es diu Sounder)... Però el film és sofisticat i subtil, i vaig quedar sorprès de la seva contenció i maduresa. Vaig veure que pots tractar els nens com un més i assumir que tenen una varietat d’experiències i emocions i poden respondre amb complexitat.

En les seves cintes se serveix d’influències cinematogràfiques.

Estic influït i mogut per la història d’aquest mitjà i cada film que emprenc em porta a mirar cap al passat i aprendre tot el que sigui possible d’aquell moment a partir de la feina dels meus predecessors. A Wonderstruck he mirat cap al cinema del 1927, un període que moltes vegades qualifiquem de naïf i que va ser un dels moments més sofisticats del cinema abans que arribés el so.

Si es comparen les seves últimes obres amb les primeres, són menys radicals.

Vaig veure el meu film Poison l’altre dia i em va impactar. Feia molts anys que no el veia i em mostrava un costat diferent de mi. Ferotge, radical, una aproximació quasi terrorista al llenguatge del cinema. Però canviem a mesura que madurem. Ja no soc aquell noi radical i el trobo a faltar. Però també trobo a faltar una cultura queer que vagi més enllà del matrimoni gai. Valoro i secundo tots el progressos legislatius que els gais i els transsexuals han fet, però quan estàs lluitant per estar viu i ser acceptat a la taula del que es considera normal fas una crítica diferent i estàs més armat per canviar el món. Estar exclòs de la societat t’ensenya coses que no aprens quan hi estàs inclòs. Ara la gent ja no es mor de sida, això va ser una gran victòria. Ara tenim grans preguntes a fer-nos: què és estar fora de la societat avui, què es la contracultura, on és l’activisme... És gairebé massa fàcil tenir com a objectiu Donald Trump.

¿Creu que el triomf recent de Moonlight als Oscars, que no solen premiar films de temàtica gai, significa que alguna cosa canvia a Hollywood?

Això espero, però no sé fins a quin punt vull contemplar els Oscars com un marcador. Els Oscars són un domini limitat que no defineix necessàriament què és la nostra cultura ni quines són les grans pel·lícules. No dic que no tinguem en compte aquests tipus de senyals per veure un progrés positiu però la manera com funcionen les influències és completament diferent. The Velvet Underground era una banda musical que va ser molt influent però que no va tenir cap visibilitat comercial en el seu moment, per exemple.

¿Va molestar-li que Carol no fos nominada en les categories de film i director?

Creia que hauria d’haver tingut aquestes dues nominacions [riu]... L’objectiu de participar en la campanya dels Oscars era promocionar Carol perquè la gent anés a veure el film als cinemes, que és una pràctica que va disminuint. Feia tot el que el Harvey [Weinstein] em deia.

Ha treballat amb actrius com Cate Blanchett i Kate Winslet, però n’hi ha una que sembla especial, Julianne Moore, present en la seva filmografia des del principi.

La Julianne està bé [somriu]. Sí... Amb la Julianne hi tinc una història especial perquè sentim que les nostres carreres van emergir juntes. I veig que la seva continua creixent. És difícil que hi hagi un intèrpret viu que entengui el mitjà millor que ella. Encara em sorprèn el que fa i no entenc realment com sap estar davant la càmera i revelar només el que és necessari. A més, pots alternar qualsevol presa de la mateixa frase i està fent els mateixos gestos. Hi ha en ella alguna cosa tan intensament viva com formalment controlada, i això és el que produeix la màgia del cinema.

Els Velvet, el seu primer documental

Després de dos llargmetratges de temàtica musical com Velvet Goldmine i I’m not there, Haynes prepara el seu primer documental, sobre The Velvet Underground. “Els documentals s’escriuen a la sala de muntatge a partir de les imatges. Com que és un grup poc documentat, haurem de trobar diferents maneres de visualitzar què se sentia en aquell moment”, confessa. I confirma que el film és un encàrrec i que Laurie Anderson, la viuda de Lou Reed, és qui l’ha designat director.