Colita, la mirada crítica i burleta d’una rebel

BarcelonaColita s’enfunda cada dia una samarreta amb un estampat escollit per a l’ocasió. La d’ahir simulava el corbatí i la camisa d’un frac, un vestit de gala per a un dia especial: la Fundació Catalunya La Pedrera inaugurava la primera exposició antològica que es dedica a la fotògrafa. Colita. Perquè sí! -un títol que vol remetre al Perquè vull d’Ovidi Montllor, un dels artistes que van passar pel seu objectiu- recull més d’un centenar de fotografies que són la crònica cultural i social d’un temps, d’un país.

Amb 73 anys, Colita conserva l’empenta, l’humor i l’espontaneïtat que la van fer despuntar de jove en una professió d’homes, unes qualitats ja matisades per dosis de cinisme, ironia i confiança. Què li queda per fer?, li pregunten. “A la meva edat, el pi! -bromeja-. En realitat, qualsevol cosa que em diverteixi. El meu objectiu de vida són els amics, els gats i el jardí”. Els últims anys ha anat deixant de banda la responsabilitat de documentar el seu temps. Surt armada amb una petita càmera digital i dispara al que li crida l’atenció, sobretot moviments cívics del seu barri, Sants. Les últimes fotos les emmarca dins la sèrie Mira lo que veo cuándo salgo de paseo. No sap si mai les publicarà.

Fotos amb emocions i intencions

Isabel Steva i Hernández, Colita, va tocar la primera càmera quan tenia 12 anys. “El meu pare era enginyer i vaig tenir la sort que em regalava màquines de fotos, d’escriure, una guitarra... Em van criar com si no fos imbècil”, deia ahir davant d’una vitrina plena llibretes i càmeres, i afegia: “No sé cuinar i no he tingut fills”. Una carta de presentació que anava a joc amb l’inici de l’exposició. En dos panys de paret s’hi poden xafardejar les sèries que va disparar dels seus retrats més famosos. Al tercer mural hi ha les imatges íntimes, que ha despenjat de tots els racons de casa, “d’amiguets i parentela” que l’han acompanyat, la majoria, personatges reconeixibles.

Oriol Maspons va ser el seu mestre i padrí, i va ser qui la va presentar a Xavier Miserachs, de qui faria d’assistent. Però qui la va convertir en professional va ser Carmen Amaya, que va comprar-li les fotos de la sèrie Los Tarantos. Per la comissària de la mostra, Laura Terré, la singularitat de Colita és que transmet “emocions i intencions”, “es posicions davant dels esdeveniments”. L’òptica documental prima per sobre de la consideració artística. De fet, ella es definiria com a periodista i prou. Des de finals dels 60 i al llarg dels 70 va fer-se un nom com a retratista (va fotografiar Orson Welles, García Márquez, Gil de Biedma, Terenci i Ana María Moix, Ocaña i molts altres), era en l’eclosió de la Nova Cançó, va inventar-se la Gauche Divine i va seguir documentant els grans del flamenc, mentre treballava fent foto fixa amb els cineastes de l’Escola de Barcelona per guanyar-se la vida. Però Colita. Perquè sí! també recull els seus treballs menys icònics. Quan van aparèixer les revistes gràfiques va proposar desenes de reportatges que obrien portes a temes mai vistos: la vida en un asil, en un manicomi, manifestacions polítiques, d’homosexuals o la tancada a Montserrat. Després ha seguit deixant constància de la vida a Barcelona. “No m’he mort”, diu assenyalant una foto dels Jocs Olímpics. Potser li quedaria escriure unes memòries: “Serien divertides, però em fa una mandra terrible, no tinc ganes de batalletes”. El seu llegat no duu lletra i es podrà veure a la Pedrera fins al 13 de juliol.