Mor Leopoldo María Panero, poeta de l’apocalipsi

Barcelona“ Sólos tú y yo, e irremediablemente / unidos por la muerte ”. “ Hay sangre en el jardín qué importa de quién sea”. “ Fumo mucho. Demasiado. / Fumo para frotar el tiempo y a veces oigo la radio / y oigo pasar la vida como quien pone la radio ”. Aquests podrien ser alguns dels versos que Leopoldo María Panero va recitar a Barcelona el 2004, durant el Festival Internacional de Poesia. Podrien ser aquests -una petitíssima mostra de la seva inabastable trajectòria-, però també uns altres, perquè Panero va murmurar uns quants textos amb la boca pràcticament tancada i a la velocitat de la llum. Fumava un cigarret rere l’altre, i cada cop que algú l’aplaudia feia una ganyota malhumorada. Va deixar escapar algun comentari crític contra l’organització perquè a l’escenari no el deixaven beure coca-cola, la seva beguda preferida, i se’l van haver d’emportar, confús i desorientat.

Aquell mateix any, Carlos Ann i Enrique Bunbury havien dedicat un doble disc a l’obra de Panero, traspassant al rock d’autor la cosmogonia tèrbola, autodestructiva, violenta i desesperada del poeta. Feia anys que Leopoldo María estava ingressat a l’hospital de salut mental de Santa Brígida, a Las Palmas de Gran Canaria, on va morir dimecres a la nit als 65 anys. Des d’allà va escriure els últims llibres, entre els quals hi ha Mi lengua mata (2008), Escribir como escupir (2008), Locos de altar (2010) i Cantos del frío (2011).

Només la seva salut, precària des de fa anys, va acabar estroncant definitivament una obra poètica generosa que va arrencar quan Panero tenia tres anys i mig. Així ho recordava la seva mare, Felicidad Blanc, en el documental El desencanto, de Jaime Chávarri. Leopoldo María, segon de tres germans, confirmava les paraules de la mare: “Els primers poemes van ser el millor que he escrit, i anticipaven la temàtica de l’apocalipsi, que vaig escollir més tard”. I, tot seguit, en citava un: “ Los libros hablaban y hablaban / pero yo les iba diciendo / pronto se acabará el mundo ”. Panero va viure al límit ja des de molt jove. Tal com recordava l’editor de la seva poesia completa, Túa Blesa, a la introducció del volum que inclou l’obra lírica entre el 1970 i el 2000, “el xoc amb la institució psiquiàtrica, que es remunta al 1968, és un segell que marca tota la seva vida, bona part de la qual ha transcorregut en una cadena d’internaments en diversos centres i els tractaments consegüents. En els intervals, la seva vida és l’experiència dels límits i el resultat és un extens i variat anecdotari d’incidents que inclouen detencions, presó, intents de suïcidi, excessos diversos...”.

Un ‘novísimo’ maleït

El 1970 Josep Maria Castellet va incloure Leopoldo María Panero a l’antologia Nueve novísimos, en la categoria de joves (anomenada la coqueluche ), fent companyia a Pere Gimferrer, Ana María Moix, Félix de Azúa, Vicente Molina Foix i Guillermo Carnero. El mateix any arribaria el seu primer poemari, Así se fundó Carnaby Street, que sacsejaria el panorama literari espanyol per la contundència, singularitat i sentit de l’humor. El 1973 arribaria Teoría i el 1979 Narciso en el acorde último de las flautas. En aquests llibres ja havien quedat marcades les línies mestres de l’obra poètica de Panero: l’alè èpic i visionari, l’odi al pare, la mort, els dimonis i una rastellera d’homenatges a la cultura pop (de Conan Doyle a Blancaneu i el seu estimadíssim Peter Pan), tot això relligat en una fluïdesa que potser emmascarava les lectures que havia fet, abundants i alhora profundes. Mancha azul sobre el papel, inclòs a Narciso..., començava amb la contundència dels seus millors poemes: “ Leí mucho y no recuerdo nada. Y en la / habitación del fondo mi madre / se pudre, es un pez. El / palacio de la locura está / lleno de animales / verdes con / motas anaranjadas como ácidos y / cubierto de polvo: entra / ven ”.

Panero, el més insigne dels poetes maleïts de les lletres castellanes de la segona meitat del segle XX, deixa una seixantena de poemaris, diversos llibres de narracions i tres assajos. “ Suicidarse y seguir viviendo ”, va repetir en diversos poemes. El seu viatge, al·lucinat i poderós, s’ha acabat.

La família Panero, exposada al cinema

El 1976 Jaime Chávarri estrenava el documental El desencanto, en què explicava què se n’havia fet de la família d’un dels poetes importants de les primers dècades de franquisme, Leopoldo Panero (1909-1962). Tots tres fills serien escriptors: el gran, Juan Luis, mort l’any passat; el mitjà, Leopoldo María -el més conegut de tots tres-, i el tercer, Michi, que moriria prematurament als 51 anys, sense haver publicat cap llibre. La mare dels Panero, Felicidad Blanc, escriuria un volum de memòries el 1977, Espejo de sombras. El 1994, quatre anys després de la mort de Felicidad, Ricardo Franco tornaria a filmar els tres germans Panero a Después de tantos años.