Alain Resnais: cinema, memòria i modernitat
Mor el director d’‘Hiroshima, mon amour’, un esperit crític i audaç que es negava a deixar de crear
BarcelonaAlain Resnais (1922-2014), degà de la Nouvelle Vague, no només va voler renovar el cinema sinó que també, com altres artistes que van viure en pròpia pell la Segona Guerra Mundial, anhelava canviar el món. Fins al final va conservar una ànima audaç. Ni tan sols, complerts els 91, va deixar d’innovar. La prova és que a l’últim Festival de Berlín va obtenir un doble reconeixement: Aimer, boire et chanter es va emportar el Fipresci de la crítica i el premi Alfred Bauer, que distingeix “les noves perspectives en el cinema”. “És un premi perfecte per a Resnais, que als 91 anys encara és un campió de la innovació”, va dir un dels protagonistes del film i habitual col·laborador de Renais, Hippolyte Girardot.
No va ser fàcil estrenar Aimer, boire et chanter. En absència de Resnais, que no va poder anar al Festival de Venècia, va presentar el film Jean-Louis Livi. El productor va manifestar el seu enuig als periodistes. Es va queixar dels problemes de finançament i de la impossibilitat de fer el cinema que un vol. Sense els diners de la parella de Resnais i protagonista del film, Sabine Azéma, el públic no hauria pogut veure mai aquesta comèdia, que entrelliga els llenguatges del cinema i el teatre.
Nascut a Vannes (França), fill únic d’un farmacèutic, sempre elegant i discret, amb una impecable melena blanca, Resnais va morir dissabte, als 91 anys, envoltat de la seva família. Havia fet el seu primer curt amb només 13 anys. Va estudiar a l’Institut des Hautes Études Cinématographiques, l’escola de cinema creada pel govern de Vichy, en plena ocupació alemanya. I la guerra, que va sacsejar Europa, va marcar els seus primers films. Mai va escriure una sola línia, però explicava grans històries, a través del muntatge -era un virtuós-, que quedaven per sempre a la retina de l’espectador.
La seva opinió sempre era allà, latent en tots els seus films. Guernica (1950) és un manifest antifeixista i Les estàtues també moren (1953) va ser censurada per les seves crítiques al colonialisme. Els problemes amb el poder polític no l’abandonarien mai. Nit i boira (1956),l’inquietant documental sobre l’extermini nazi, no es va poder veure sencer fins al 1997. El govern va obligar a eliminar una escena en què es podia veure, en un camp de concentració francès que els jueus només abandonaven pels camps d’extermini, la silueta d’un gendarme gal. Però Resnais no estava disposat a callar.
Víctima de la censura
A Hiroshima, mon amour (1959)parlaria de la tragèdia de la bomba atòmica i a Muriel (1963) denunciaria les tortures i la guerra colonial a Algèria. Amb l’escriptor espanyol Jorge Semprún, que també va ser presoner del camp de concentració alemany de Buchenwald, va fer La guerra s’ha acabat (1966).
Resnais no deixaria mai d’explorar tot el que l’inquietava de l’ànima humana: la violència, els problemes d’identitat, les trampes de la memòria, les confusions entre fantasia i realitat, l’amor, l’afany de dominació, la mort, les malalties... Ell assegurava que feia pel·lícules difícils, però no a propòsit. A Je t’aime, je t’aime (1968), el protagonista, després d’un intent de suïcidi frustrat, participa en un programa pilot que consisteix a viatjar en el temps. Un error mecànic fa que viatgi per la seva memòria sense un ordre coherent. El cineasta francès sempre experimentava, jugava, i buscava nous llenguatges per explicar el que l’angoixava o el preocupava. Ho faria a Providence (1977), en què narra la vida d’un escriptor que envelleix i escriu una novel·la utilitzant la vida quotidiana de manera onírica. Amb aquest film es va emportar sis premis César. El 2009 li atorgarien un altre César per la seva trajectòria.
Funeral nacional
En la seva última etapa va aprofundir en les relacions entre el teatre i el cinema. A partir del 1983, l’acompanyaria un equip d’actors fidel: Sabine Azéma, Pierre Arditi, André Dussollier i Fanny Ardant. Amb Coneixem la cançó (1997), fa un nou invent: els personatges expressen els sentiments cantant, com si les cançons pensessin per ells, i estructuressin el seu món emocional.
El vital cineasta preparava una nova pel·lícula. “L’Alain ja no hi és. Som tots orfes: el cinema francès, el cinema a seques. S’ha passat la vida buscant i trobant. Està viu”, afirmava ahir el president del Festival de Canes, Gilles Jacob, que va reclamar uns funerals nacionals per a Alain Resnais, com Itàlia va fer quan va morir Fellini.