L’evolució permanent de La Iaia

BarcelonaAl disc On és la màgia? (Música Global, 2014) de La Iaia hi ha una cançó titulada L’ós que parla d’una transformació. “I tu només vols transformar-te”, diu un dels versos. Ernest Crusats, cantant i guitarrista del grup de Vic, no va tan lluny quan comenta el nou disc. S’estima més explicar que hi ha “una evolució, un canvi, un desenvolupament”. És evident si es comparen les noves cançons amb les del primer àlbum, Les ratlles del banyador (2011). Aquell folk-pop que ja tenia alè enrarit, com si els Violent Femmes fessin post-punk, ha mutat cap a un so encara més ric i obert a pinzellades psicodèliques i a detalls electrònics.

“Les influències són les mateixes que teníem abans, però ara potser ens hem atrevit a fer un disc més atrevit”, matisa Crusats sobre el que ha fet amb Jordi Casadesús i Jordi Torrents, els seus còmplices a La Iaia. El primer atreviment és començar l’àlbum amb una picada d’ullet al grup nord-americà Animal Collective i marcar un ritme ben ballable. “Mai hem tingut la intenció de fer ballar, ni que els nostres concerts fossin festius. A Catalunya hi ha un circuit, diguem-ne, més festiu, de grups de patxanga, entre cometes”, rebla Crusats, que tot i així diu que “estaria bé que un grup que canta en català pogués fer ballar d’una altra manera”.

Reubicació estilística

Crusats s’explica sense transmetre conclusions irrefutables. “Estem en una fase de reubicació estilísticament, de fer créixer la proposta cap a on ens vingui de gust, d’investigar. Encara som adolescents musicalment”, diu. L’evolució pràcticament va començar després de publicar el primer disc, i sobretot a mesura que anaven fent concerts. “El mosquit ja ens va picar fa temps, i s’ha anat materialitzant en directe. Però jo considero que encara podem anar més enllà i ser més oberts”, adverteix. Per això mateix serà interessant seguir els pròxims directes de La Iaia, perquè en qualsevol moment pot aparèixer una pista sobre el futur, com ja ha passat en els últims mesos. “El directe té un punt de psicodèlia, de sorollisme, que ens interessa com a aposta una mica especial dins del que seria el pop català. Intentem construir una experiència que sigui el màxim d’única i especial”, diu Crusats.

La Iaia van enregistrar el disc al maig, a l’estudi de Paco Loco a El Puerto de Santa María (Cadis), i al juliol van regravar la cançó El meu gos se’n va anar. Estava llest per sortir al setembre o a l’octubre, però “per qüestions internes de la indústria discogràfica” es va endarrerir. Malgrat no haver publicat l’àlbum, el grup va seguir fent concerts. “Ens hauria agradat començar la gira i treure el disc alhora, que sembla la manera més ordenada de fer les coses, però vam arribar a la conclusió que tampoc era essencial tenir el disc”, recorda Crusats.

El públic que ja ha sentit les noves peces en directe ha pogut advertir una altra evolució: la d’unes lletres que dibuixen un imaginari a vegades inquietant. El nou disc “no és tan introspectiu, no parla tant de sentiments o emocions, té un punt més de fantasia”, que s’adiu amb una estructura “cinematogràfica”. Diu Crusats que quan fa les cançons és com si escrivís “un guió cinematogràfic”, com passa a Assassí en sèrie, inspirada en la sèrie de televisió Dexter, i a L’accident! “Aquesta fa un paral·lelisme entre un cotxe que xoca contra un arbre i el que passa quan coneixes una noia i l’accident que provoca, perquè segurament acabarà en un desastre total -riu-. L’accident és un moment vital que dura uns segons i està desenvolupat en una cançó de tres minuts. Si fos un videoclip, aniria tot en càmera lenta”, diu.

En general, les lletres de Crusats “estan escrites perquè les entenguin els nens”. “Són bastant senzilles, perquè intento destil·lar les complicacions i treure’n la cosa més simple i fàcil d’entendre, almenys en aquest disc. Però cada cançó té significats metafòrics. Encara no m’he atrevit mai a ser directe. Per exemple, El nen de les estrelles -l’últim tema del disc-, qui és? Jo sé qui és, però només jo”, explica.

El següent repte, un concert amb la Cobla Bisbal Jove

“És fantàstic, ho recomano molt, de veritat”, diu Ernest Crusats, i sorprèn l’entusiasme d’un músic poc predisposat a l’autopromoció. Parla d’ On és la màgia? en format XXL, el concert que La Iaia faran el 21 de març a L’Auditori de Barcelona amb la Cobla Bisbal Jove, dirigida per Xavier Molina. “Quan va sortir el tema de la cobla, els meus prejudicis van emergir: cobla, tradició, sardana... això no m’interessa. Però després, quan veus com ho ha treballat el director, tot canvia”, explica. Aquest espectacle de fusió, que es va preestrenar a Banyoles l’1 de març, es basa sobretot en el nou disc, un repertori que Molina ha arranjat incorporant els timbres sardanístics al so de La Iaia. “En cap moment tens la sensació que estiguis veient una cosa desencaixada”, assegura Crusats.