Sergi Pàmies: "Un tio avorrit com jo no s’avorreix mai"

Any a any, Sergi Pàmies (París, 1960), lector, escriptor i cronista, ha descrit i protagonitzat gairebé quatre dècades de Sant Jordi. Té tota l’autoritat moral i intel·lectual per analitzar, en aquesta conversa, com ha evolucionat el Dia del Llibre fins a convertir-se en el que, segons ell, és ara: “Un pessebre vivent gegant”. Aquest dimarts tornarà a ser un dels autors més sol·licitats, amb el seu últim llibre de contes, el celebrat A les dues seran les tres, però ell pateix per la pluja i, sobretot, per les peces del pessebre que, disposades a signar, no signaran cap llibre.

Fa anys deies que tu formaves part de la generació sandvitx, que és la que cuida els pares i els fills al mateix temps. Amb els pares morts i els fills que ja són grans, últimament de quina generació diries que formes part?

— Jo diria que soc en una treva, abans que vagin maldades definitivament i arribi el prèmium de la salut i dels problemes. Els fills ja són grans, l’amor ja està ben embolicat com un gran record i, per tant, he aprofitat aquests cinc o sis anys per tornar a recuperar alegries, fins i tot memòria, que la tenia desactivada, perquè hi ha hagut 25 o 30 anys en què sempre hi havia una prioritat emocional potent. Per tant, diria que el període és de treva.

T’agrada dir que ets un tio avorrit, però quina devia ser l’última vegada que et vas avorrir?

— Aquí hi ha un problema filosòfic: són coses perfectament compatibles. Un tio avorrit no s’avorreix mai. Precisament, per això és avorrit. La gent que no és avorrida es passa el dia fent coses i proposant als altres fer coses, i implicant els altres en coses que volen fer per no ser avorrits. Però l’avorrit, no. L’avorrit és avorrit i, en conseqüència, no s’avorreix, perquè sempre té coses: llegir, passejar, badar, dormir, reflexionar sobre la decadència de l’univers. Qualsevol cosa el té entretingut. 

Tu ets avorrit de cara als altres?

— No, no, de cara a mi. Jo crec que el fet d’estar constantment pensant en coses et fa desconnectar una mica. Tu potser em veus a mi dos mesos seguits sense moure’m i sense aportar res a l’espectacle familiar i, en canvi, mentalment soc una màquina.

Ets més de pensar que de fer?

— Sí, jo crec que hi ha un moment que tries. O bé em dedico a mirar i a explicar el que veig o bé actuo. Jo tinc un germà que ha tingut una vida molt interessant i molt activa i molt potent, i no se li ha acudit escriure ni una línia. És a dir, que si jo hagués tingut la vida que podia somiar tenir, no hauria escrit ni una línia. Com si escriure fos una prestació substitutòria d’una vida. Per això et dic que soc avorrit.

Has escrit que els metges t’han prohibit moltes coses. Quina és l’última cosa que voldries que un metge et prohibís?

— Ah, no, estic obert a futures prohibicions. Com que soc molt fatalista, sempre penso que anem bé. Deunidó les que tinc prohibides, perquè tinc diabetis 2, obesitat, i totes aquestes coses que no es poden dir amb les paraules adequades, però jo crec que encara en vindran més.

A què et sabria més greu renunciar?

— A qualsevol cosa que m’obligués a dependre d’algú. Quan t’has hagut d’ocupar dels pares, la frontera és quan ja no et pots valdre per tu mateix. Si arribés en aquest punt, crec que tindríem un problema. Està sortint molt animada, la conversa, eh!

Llegir, anar al cine o veure futbol. Què és primer i què és últim?

— Mira, per ordre d’aparició, el primer seria el cine, que vaig començar a anar-hi als dos anys. Per tant, és el primer que vaig fer. A llegir vaig començar als sis anys i el futbol també devia ser per aquella època. El normal és trobar-me al cine. És una cosa que ho abasta tot, que t’agrada, que t’hi has acostumat, que ho necessites, que és un refugi. És una cosa que s’està acabant des que hi vaig. És una causa perduda, i això agrada molt, és molt romàntic. Llegir també ha sigut una meravella, té un punt d’obligació, a vegades. Requereix un esforç i la satisfacció és màxima quan t’agrada.

Quin és l’últim llibre que t’ha produït aquesta satisfacció màxima?

— La biografia de Josep Pla. És com veure El Senyor dels Anells o El Padrí, les tres seguides. Per la dimensió, les 1.500 pàgines, per la prosa que ha triat el Xavier Pla, que és molt amena, i per la quantitat d’informació una mica caòtica. He tingut la sensació que no sabia si anava endavant, endarrera... És una lectura que resulta molt estimulant. 

L’últim Sant Jordi va ser un diumenge. Aquest cau en dimarts, els llibreters estan excitats. Tu també notes l’excitació pre-Sant Jordi?

— Sí, és un tipus de febre que cada any s’agreuja, d’algunes coses no n’aprenem... L’excitació i l’alegria sempre la veig pel cantó positiu. Però continuo pensant que és una aposta suïcida la quantitat d’expectatives industrials que posem en un dia en què pot ploure i pot anar-se’n tot en orris, com ja ha passat. La superprogramació de novetats per Sant Jordi és suïcida. No pot ser que una cultura o una literatura és basi en tres dates: setembre, perquè hi ha la Setmana del Llibre, Nadal i Sant Jordi. El problema que tindrem aquest dimarts és que hi haurà molts llocs on hi haurà molts autors esperant per signar que no signaran ni un llibre, i que estaran allà com aquelles peces del pessebre que, si les perds, no passa res. Si perds el caganer, si perds el nen Jesús, si perds Sant Josep, la gent agafa un taxi i se’n va a comprar-ne un altre. Però hi ha tota una sèrie de burros i de patges i de palanganers que, si no hi són, no passa res. I això em sap molt greu.

O sigui, Sant Jordi com a pessebre vivent.

— Sí, és un pessebre vivent gegant. També és veritat que hi ha més d’un nen Jesús, hi ha més d’una Verge, és líquid, però sí, sí, és aquesta sensació que hem creat una escenografia que no funciona, però que necessita víctimes.

Però tu canviaries Sant Jordi?

— Jo el que canviaria és la manera de fer-ho. Baixar la producció perquè la demanda sigui més fàcil d’assumir. I després miraria de trobar la manera que, si plou, hi hagi llocs coberts. És allò del Quimi Portet: si plou, ho farem al pavelló. Hem de tenir el pavelló preparat i no el tenim. I després –i això ja és més gremial, però posats a queixar-nos...–, que als escriptors cada vegada se’ls demana més. L’esmorzar, el còctel, la festa de la nit anterior, la setmana abans, si poguéssiu venir a la Seu d’Urgell... Tot es fa una bola tan grossa, que has de quedar malament per força. I quedar malament no agrada. També és veritat que té una part lluminosa, fabulosa, sobretot quan ho pots ensenyar a un autor o un editor estrangers, que es tornen bojos quan veuen allò, al·lucinen. 

També has escrit bastant aquests últims anys sobre la teva separació. Tornar a tenir parella és una possibilitat o ja ho has descartat?

— Ara ho has dit: és una possibilitat. Però no faig res per provocar-la. Tinc la sensació fins i tot que, en algun moment, he fet algun dríbling per evitar-la. Estic molt acabat, eh! El que puc oferir en aquests moments: el tio avorrit, amb diabetis i obesitat, una sèrie d’amenaces imminents, dos fills grans, un emploi du temps bastant comprimit, em dedico a escriure, a la ràdio, a la tele. Ai, si hagués de posar un missatge d’aquells, de com ets, què t’agrada, quin és el teu color preferit... Tu saps el que és haver viscut 64 anys sense que ningú m’hagi fet aquesta pregunta? Jo no sé quin és el meu color preferit. És més, et diria que milito en contra que la gent tingui un color preferit. Per això n’hi ha més d’un, de color.

Quines són les últimes feines que havies fet abans d’escriure?

— Jo havia treballat d’administratiu en una gestoria, des dels 18 anys fins als 22, i després, fins als 29 com a administratiu en una empresa de mobles. Era un matxaca molt feliç i molt eficaç. Fins que el 1989 em van oferir entrar a la ràdio per fer una radionovel·la amb el Quim Monzó i per fer alguna col·laboració. Sempre he tingut dues feines. Crec que és l’estat ideal, perquè cap de les dues t’acaba anul·lant.

Treballar d’administratiu et coincideix en els anys que tu sorties més. Hi havia una tercera feina que era sortir de nit.

— Sí, però jo era el que me n’anava sempre abans. Em deien “el de les 3”, perquè a les 3 me n’anava. No sé què passa després de les 3. Potser dues o tres nits en tota la vida he sortit fins més tard. Allò que fa la gent de veure sortir el sol, que fan els meus fills regularment, amb l’excusa aquesta que s’han d’esperar al primer tren, un cuentu xinu.

Anem al present. Aquesta literatura teva feta a partir del detall, de construir tot un món a partir d’un fet aparentment insignificant. Quin és l’últim detall en què t’has fixat?

— Doncs mira, fa un mes vaig anar a Saragossa a presentar el llibre i a l’habitació de l’hotel, un NH d’aquests de catàleg, funcionals, m’estiro al llit i a banda i banda de la tele hi havia dos quadres idèntics. Però el mateix, mateix. Com si algú hagués dit “no en tenim més, posem-ne un igual que aquest”. Vaig intentar dormir, però no vaig poder, i vaig començar a apuntar: per què eren idèntics? Buscant la signatura, per davant i per darrere. Conclusió: vaig passar la nit del lloro, però des de fa un mes estic amb els quadres de Saragossa. I això és una prova de com funciono: a partir d’una cosa intranscendent, perquè segurament hi ha milers d’habitacions d’hotel amb dos quadres iguals, no és un problema per a la humanitat, però jo no vaig poder dormir.

I rondinar, què és l’últim que t’ha fet rondinar?

— Tot està molt centrat en la tecnologia, de manera que al final penso que no estic rondinant. Si jo crec que es fa un abús de cites prèvies, de distanciament del ciutadà amb l’administració, de QR’s i de merdes d’aquestes, i la meva protesta s’interpreta com un rondinar, estem perdent la batalla. És un problema real, indignant, i un símptoma més que tot està perdut. Ara estic intentant, cada vegada que rondino, distingir clarament si és un acte de subversió i de protesta revolucionària, com és tot el tema de la tecnologia, o és un rondinar de senyor gran que veu coses que no li agraden. A part, que els que no rondinen tampoc veig que aportin gran cosa. Un tio que s’entusiasmi amb un codi QR... 

Vols que parlem del Barça? Hem vist aquesta setmana l’últim partit de Xavi a la Champions amb el Barça?

— El Barça és un tema en què és difícil no ser rondinaire. A veure, tenim un entrenador que, pel que sigui, convoca la premsa i diu: “Me’n vaig el 30 de juny”. La notícia de l’any. Passen dos dies i es comença a crear un moviment que diu que Xavi no se n’anirà. És una falta de respecte pel pobre tio, que segurament ho ha parlat amb els pares, amb la dona, potser ha estat tres mesos patint buscant el moment per dir-ho... Jo espero que se’n vagi. Per una qüestió de decència, de dignitat. Ell ha comunicat que se’n volia anar, ha explicat les raons, que la premsa és insuportable, d’acord. Jo crec que una mica de lliçó sí que ens ha donat. Efectivament, la tensió es va desviar, sobretot perquè l’equip va començar a jugar millor. Sembla que tot sigui per la decisió, si li fa il·lusió creure-s’ho... Si es queda, em decebrà. Jo m’ho he cregut. És una mica el final de Los Serrano, que tot era un somni. Home, no.

Les dues últimes són iguals per tothom. Coneixes alguna cançó d’El Último de la Fila?

— Poques. Els vaig entrevistar al principi, però he d’admetre que he sigut més de Quimi Portet. No n’he sigut un gran fan, però els tinc una enorme simpatia, perquè a més coincidia per generació i per ambients. Una cançó? Aquella de Como un burro amarrado a la puerta de un baile. A mi m’han pogut sempre la Nova Cançó i la rumba catalana. 

Les últimes paraules de l’entrevista són teves.

— No, són teves. “Penja tu”. “No, penja tu”.