Tina Turner s'acomiada explicant per últim cop la seva història

BarcelonaEl documental Tina, un dels títols més esperats de la Berlinale que arrencava aquest dilluns, s'obre amb una declaració extreta d'una antiga entrevista a Tina Turner: “I tant que m'han proposat portar la meva vida al cinema –se sent dir a la cantant–. Però no vull interpretar el meu personatge, que ho faci una altra. No ha sigut una bona vida, no la vull recordar”. Que la cantant va sobreviure a un marit abusador i es va convertir en una superestrella del pop ja ho sabíem. No tant, en canvi, que porta dècades mirant d'escapar de la seva pròpia història. Per a molts, és un relat de superació i èxit convertit en pel·lícula i musical; per a ella, és simplement la seva vida, “una vida d'abusos”, com diu al documental. I encara fa mal.

Normalment, la presentació d'un documental biogràfic com Tina en un gran festival s'hauria acompanyat d'una roda de premsa amb els cineastes i la protagonista, però no ha sigut així. En primer lloc, perquè la pandèmia ha convertit la Berlinale del 2021 en un festival online sense projeccions ni rodes de premsa, una cita virtual per a la indústria i els periodistes acreditats que concentra en cinc dies tota la programació i que culminarà aquest divendres amb l'anunci del palmarès. En segon lloc, perquè al documental s'anuncia que Turner es retira definitivament de la vida pública. Ho diu al film el seu marit, Erwin Bach, i tampoc és que sigui una gran sorpresa: l'última actuació de la cantant va ser el 2009 i fa temps que viu semiretirada a la seva mansió de Suïssa i apareix en públic amb comptagotes.

Però l'anunci subratlla el sentit del documental: posar el punt final a la seva història i acceptar-la definitivament, amb les seves llums i ombres. Una mica com va fer Agnès Varda fa un parell d'anys, també a la Berlinale, quan es va acomiadar del cinema amb aquella classe magistral que era Varda per Agnès. Tina s'emmotlla més a les convencions del documental musical i recorre la carrera de la cantant a través d'imatges d'arxiu, filmacions domèstiques i l'àudio d'entrevistes tan importants com la que Turner va concedir el 1981 a People –30 milions de lectors– per explicar per primer cop els abusos als quals la va sotmetre el seu exmarit, Ike Turner. També hi ha una entrevista actual en un hotel de Zuric en què se la veu en forma i lúcida als seus 81 anys, juntament amb declaracions de mànagers, músics, familiars, amics i fins i tot del seu exmarit, que va morir el 2007. Entre tots reconstrueixen la impressionant carrera d'un animal escènic que va irrompre en la música negra dels 60 amb una forma de cantar i ballar molt més desinhibida i sexual que les cantants de l'època, però que fora de l'escenari va patir vexacions, maltractaments i abusos que es van traduir en diversos intents de suïcidi. Ike Turner els qualifica de “crits d'atenció” en una declaració que, tot i que retrata a la perfecció el personatge, resulta gairebé obscena d'enfrontar al relat de la víctima.

Com en tota autobiografia autoritzada, el relat segueix el cànon oficial: els orígens humils als camps de cotó, la trobada amb Ike Turner –“el músic del moment a Saint Louis”– després d'assistir als seus concerts dia sí i dia també, i el començament fulgurant d'una carrera controlada durant 16 anys amb mà de ferro pel guitarrista, que fins i tot va posar-li de nom artístic de Tina Turner sense ni tan sols preguntar-li. Simplement, sonava bé al costat d'Ike i li recordava a Sheena, una sèrie de l'època.

Reapropiar-se del nom

Irònicament, el nom va ser l'únic que va conservar del seu exmarit en un divorci en què la cantant va renunciar “a cases, cotxes i drets d'autor”, però amb què va recuperar una “llibertat” que primer la va conduir a Las Vegas i a clubs de segona –calia pagar factures– i finalment a omplir estadis a partir de l'èxit estratosfèric de What's love got to do with it?, l'exemple paradigmàtic del blanquejament del seu repertori per encaixar en les radiofórmules comercials. El pla de Turner era ser “com Mick Jagger” però el seu mànager la va convertir en la primera superestrella negra de pop, un fet insòlit a l'època, sobretot tenint en compte la seva edat.

Per desempallegar-se finalment de l'ombra d'Ike Turner va publicar el 1985 la seva autobiografia, Jo, Tina, que va ser un èxit tan gran que el 1993 es va adaptar en forma de pel·lícula i va provocar l'efecte contrari: tothom li preguntava per Ike Turner. Sobreviure als seus abusos es va convertir en el seu gran hit. Ella, però, ni tan sols va veure el seu biopic: “No vull seure en una sala i reviure tota la violència i la brutalitat –se la veu explicar en la roda de premsa a Canes–. Vaig escriure la història per deixar d'explicar-la i seguir amb la meva vida”. Quan més còmoda i relaxada està Turner a Tina és recordant com va conèixer del seu marit, un productor musical 30 anys més jove que la portava en cotxe durant una gira per Alemanya. Amb ell diu haver conquerit una felicitat que li permet fins i tot recordar el seu exmarit sense ira. “Vaig odiar l'Ike durant molts anys, però quan va morir em vaig adonar que era fonamentalment una persona molt malalta i també vaig sentir pena per ell”.

Sexe, mascaretes i abraçades

En la competició oficial del festival ja s'ha pogut veure la nova pel·lícula del romanès Radu Jude, que no només té un dels títols més estranys de la Berlinale (Bad luck banging or loony porn, que es podria traduir com Sexe desafortunat o porno de sonats), sinó un inici que hauria sigut digne de veure en un festival presencial: tres minuts d'una explícita cinta sexual amb fel·lacions, penetracions i l'entusiasme contagiós d'una parella jove. De seguida descobrim que el vídeo s'ha filtrat a Internet i la protagonista és una mestra a qui els pares dels seus alumnes volen acomiadar de la feina. En la primera part, el film acompanya la mestra mentre fa uns encàrrecs i recorre els carrers de Bucarest, amb una càmera curiosa que es para a escoltar converses casuals o, simplement, contemplar la façana dels edificis; la segona part és una inexplicable i sublim antologia d'anècdotes, aforismes, reflexions i vídeos virals, i la tercera, la més fluixa, mostra el judici grotesc de la mestra a mans d'uns pares tan hipòcrites com indignats. Tanmateix, el més xocant de la pel·lícula és potser un detall del qual trigues uns segons a ser plenament conscient: pel carrer tothom va amb mascareta. El film de Jude és la primera pel·lícula que competeix en un gran festival exhibint amb orgull que està rodada en plena pandèmia.

L'altre film important de les dues primeres jornades de la competició era Introduction, de Hong Sang-soo, nova baula d'una filmografia maximalista en nombre de títols i minimalista en estil, d'una senzillesa i lirisme que aquí es concentren en 66 minuts de passejades i converses regades d'alcohol i fum de tabac. Cada vegada més depurats, els treballs del coreà semblen gairebé un esbós de pel·lícula, però en la seva estructura i rimes batega un misteri que va desplegant la seva complexitat, aquí al voltant de les desavinences generacionals entre una parella jove, els pares d'ell i un actor veterà amb una teoria formidable sobre l'amor i les abraçades.