Thomas Bernhard, un autor difícil

BARCELONA"Sempre he volgut evitar els estúpids i desvergonyits, però també he volgut rebutjar les temptadores ofertes del dimoni: d'ara endavant no reaccionaré de cap de les maneres a les peticions dels abjectes periodistes ni de l'entorn assagístic -encara més abjecte-, amb l'objectiu de deixar lloc a l'escriptori per als meus propis pensaments i mantenir una reserva perpètua per al pervers plaer d'escriure, és a dir, per a mi sol. És a aquest requisit al qual dedico els meus esgarriats esforços. L'editor hauria d'estar content que el seu autor desafini". Aquest és el to de les cartes que Thomas Bernhard va enviar durant gairebé tres dècades a l'editor Siegfried Unseld, responsable de Suhrkamp des del 1959. La tria de Miguel Sáenz -traductor i autor d'una biografia sobre el dramaturg, poeta i novel·lista austríac- permet una reconstrucció fidedigna i esgarrifosa dels atacs d'ira refistolada de Bernhard i dels mèrits d'Unseld per apagar focs, tot això sense faltar mai al respecte a un dels escriptors més exigents i menys comprensius de la segona meitat del segle XX.

Va ser el futur autor d' El malaguanyat i Mestres antics qui es va posar en contacte amb l'editor de Surhkamp l'any 1961. Bernhard havia publicat quatre llibres de poemes -dos dels quals poden trobar-se en català, In hora mortis i Sota el ferro de la lluna - i pretenia publicar en aquesta editorial la seva primera novel·la, Schwarzach St. Veit , que mai no arribaria a veure la llum. Unseld no va contestar a l'escriptor fins tres anys després, quan va guanyar el premi de literatura de Bremen per Helada . "Estic disposat a explicitar el nostre interès pagant-li una quantitat de diners força elevada o a través de pagues mensuals successives per al seu pròxim llibre", li escriu a finals del 1964. Unseld, que publicava l'obra de Beckett, Benjamin, Enzensberger, Handke i Frisch, volia comptar amb una de les noves veus de la literatura escrita en llengua alemanya. Acabava de creuar les portes de l'infern: un mes després de la carta, quan escriptor i editor es van trobar, Bernhard li va exigir 40.000 marcs perquè li "corria pressa". "Unseld estava a 40 graus de temperatura, com va assegurar la seva dona 19 anys després -fa memòria Bernhard-. En aquells moments vaig exigir mil marcs per cada grau de temperatura de l'editor o per cada trenta segons del seu temps". Bernhard va liquidar la visita en 20 minuts.

L'inacabable art d'exigir més

La qüestió monetària és un dels temes recurrents en la correspondència entre Bernhard i Unseld. L'autor reclama quantitats de diners superiors a les estipulades per contracte, i tot i les reticències inicials per part de l'editor acostuma a sortir-se amb la seva. Bernhard deixa anar invectives contra els pocs exemplars que Suhrkamp ven de la seva obra -xifres que, a finals dels 60, igualaven les de Beckett- i carrega contra els premis literaris i contra les col·leccions de butxaca. Quan es queda sense arguments, l'escriptor perd els papers. "No som ni ens mereixem res més que el caos". "Com probablement ja sap, no hi ha res més que crítics estúpids, i entre ells hi ha crítics devastadorament estúpids". "Tallar llenya o fer alguna cosa semblant m'és preferible des de fa molt de temps a escriure, però llavors no podré pensar en la continuació de la novel·la en què treballo". En alguns moments, Bernhard es pot arribar a fer odiar. La correspondència ajuda a constatar que és, efectivament, un autor difícil, però no pas per la seva obra, sinó sobretot per la impossibilitat de tractar amb ell.