Genís Bou: "M’ha sabut una mica de greu que s'hagi donat tanta veu als grans festivals"

BarcelonaEls Gramophone Allstars estan en un període de transició després que Judit Neddermann deixés la formació a finals del 2019. Mentre busquen, "sense pressa", una nova veu principal, mantenen les germanes Kathy i Yolanda Sey com a vocalistes i publiquen Love letter (BankRobber, 2021), un disc més instrumental que cantat amb el qual homenatgen el llegat dels Skatalites, un dels referents de la música jamaicana. Aquest dissabte el presenten a la Monumental de Barcelona (20 h) en un concert en què la big band tindrà com a convidada especial... Judit Neddermann. En parlem amb el saxofonista bisbalenc Genís Bou.

A una formació tan gran com la vostra la pandèmia us ha afectat més que a altres?

— Crec que a qui ha afectat més la pandèmia és als grups que tenien molt de públic. Evidentment, ser una gran formació, de disset músics, no ajuda. Recordo l'estiu passat, que quan gravàvem el disc, creuava els dits cada dia perquè, sent disset persones, les probabilitats que algú fos positiu eren elevadíssimes. Però per sort va anar bé. Tanmateix, vam acabar la gira l’octubre del 2019 i la perspectiva era no tenir bolos durant un any perquè teníem ganes de preparar un nou treball. Potser sí que la pandèmia ens ha afectat en el sentit que ha dilatat una mica més els tempos.

Com a saxofonista vas tenir alguna prevenció especial?

— Em va passar una cosa curiosa. A hores d’ara encara no sé si vaig passar el covid o no, però la primera setmana vaig estar malalt a casa, i tot indica que el vaig tenir. Però trucava al 061 i estava tot col·lapsat, i vaig pensar: "Mentre no et trobis molt malament, queda’t a casa catorze dies". Era com una mena de grip estranya, però se’m van encendre les alarmes perquè tocant el saxo m’ofegava. Notava una sensació d’ofec, em costava molt respirar i no arribava al final de les frases que normalment podia tocar. Potser un metge em diria que és una bestiesa, o no, però després el fet d’anar tocant el saxo em va ajudar a recuperar més ràpid la capacitat pulmonar.

Dediqueu el disc Love letter als Skatalites, un grup jamaicà que sempre ha sigut una gran influència vostra. Per què ara aquest homenatge més explícit?

— A l'acabar la gira a finals del 2019, i després que la Judit [Neddermann] digués que deixava la banda, va sortir la idea de fer un bolo només d’instrumentals. Estàvem buscant una sala a Barcelona per mostrar aquesta faceta de la banda i recuperar un repertori que ja era molt deutor dels Skatalites, perquè a cada disc n’havíem fet algun tema. Per exemple, Jazzmaica (2014) el vam obrir amb Scambalena, que és un tema dels Skatalites; al Maraca soul (2017) hi ha una altra versió, Hot cargo, i un tema del Lluc Casares que es diu Tommy’s spaceship i que està dedicat a Tommy McCook, el saxofonista dels Skatalites. Amb la pandèmia aquell bolo es va quedar al tinter, però a partir d’aquella idea vam decidir fer l’EP. I en comptes de fer versions, que ja n’hem fet unes quantes, vam pensar que seria bonic escriure alguna cosa inspirada en aquell legat i aquella estètica, però que fos material propi.

I feu cançons amb títols com Marina Ginestà, per la miliciana antifeixista de la Guerra Civil... Com lliga això amb l’estètica dels Skatalites?

— Aquí també hi ha una picada d’ullet, encara que no sigui explícita. Resulta que els Skatalites, m’imagino que per temes de copyright, molt sovint versionaven temes i els hi canviaven el nom. I molt sovint posaven en els títols noms de personatges revolucionaris. Per exemple, tenen un tema que es diu Fidel Castro. N'hi ha un altre, The sidewinder, de Lee Morgan, que els Skatalites el versionen amb el nom de Malcolm X. Una mica per tot això el Lluc va posar Marina Ginestà com a títol, seguint aquesta inspiració de personatges revolucionaris.

En la composició teva, One for Lola, quina és la raó del títol?

— No hi ha aquest component revolucionari. I al tema Supersonic també hi ha una picada d’ullet al Tommy McCook, que quan va marxar dels Skatalites va muntar una banda que es deia Tommy McCook & The Supersonics. I els altres dos propis, Storm on silicon no hi té cap connexió, i el meu, One for Lola, tampoc té un títol inspirat en els Skatalites.

I com és que completeu el disc amb una versió d’Old rocking chair, que no és instrumental?

— Doncs perquè ens encaixava que el disc tingués quatre temes originals nostres instrumentals, i un cinquè amb veu. Jo sabia que al Lluc li agrada molt aquest tema, així que li vaig proposar si volia fer-ne l'arranjament. Funciona molt bé, és molt explosiu, té molta energia, i a la vegada Old rocking chair és un tema dels Skatalites que s’ha versionat poc.

I això?

— Ni idea. Potser la història no li ha jugat a favor. És un tema molt bo, però no acostuma a sortir en els recopilatoris del millor dels Skatalites.

Al marxar la Judit, ara la Yolanda i la Kathy Sey assumiran un rol principal?

— Quan va passar això amb la Judit, vaig parlar amb elles per veure com es veien en aquesta situació. Elles estaven molt a gust i amb moltes ganes de seguir dins el projecte amb el rol més de coristes que ja tenien. El que passa és que aquest disc té un caràcter una mica transicional, és com una mena de ròtula entre l’etapa anterior i el que serà el pròxim disc, en què s’incorporarà la persona que agafi el rol de cantant principal, i en què elles tornaran al rol de coristes. Tampoc hi ha una pressa excessiva per trobar aquesta persona. En aquesta gira, la Yolanda i la Kathy ocuparan aquesta part de veus principals, també perquè serà un repertori amb més instrumentals, o si més no al 50%, i la part cantada l’assumiran elles. A més a més, solvència contrastada totes dues. Estem tranquil·líssims.

Quines lliçons, si és que n’hi ha, deixa la pandèmia per a la professió musical?

— Ha quedat de manifest que som un sector superprecari. També que a les administracions i a les esferes polítiques encara no saben com funcionem. I personalment m’ha sabut una mica de greu que s'hagi donat tanta veu als grans festivals, com si fossin la gran cosa a salvar en aquest país, que no dic que no s’hagin de salvar, però els grans festivals justament no acostumen a tractar gaire bé els artistes locals. Crec que caldria salvar abans el teixit més de base; i també he trobat a faltar aquesta veu en els mitjans. Per parlar sobre com està la música s’ha convidat el cantant de no sé quin grup que l’he sentit dient coses com ara: "A mi la pandèmia m’ha anat molt bé per escriure un disc". Doncs parla amb els altres que no saben com pagar el lloguer. La pandèmia ha posat de manifest que hi ha un desconeixement molt gran del que és la nostra professió.

—