'The ghoul': un psicodrama entre l’onirisme de Lynch i la paranoia polanskiana

Sant CugatDirecció i guió: Gareth Tunley. 85 min. Regne Unit (2016). Amb Tom Meeten, Alice Lowe i Rufus Jones. Disponible a Filmin

The ghoul dona la benvinguda a l’espectador amb unes imatges que, de ben segur, resultaran familiars als adeptes al cinema de David Lynch. De nit, en una carretera desèrtica, les llums davanteres d’un cotxe van deixant enrere les línies discontinues que delimiten els carrils de la calçada. Una estampa que, compassada per l’hipnòtic onatge sonor d’una peça per a sintetitzadors, anticipa una odissea fílmica interior, un viatge “a les profunditats de l’inconscient”, com apunta a mitja pel·lícula un psicoanalista xerraire, admirador de Jung i dels alquimistes, que no hauria desentonat en el pintoresc univers de Twin Peaks.

En aquest psicodrama protagonitzat per un home depressiu i paranoic, fascinat pel món criminal, res és del tot el que sembla, un fet que podria haver portat l’actor britànic Gareth Tunley a convertir la seva opera prima en un niu de trampes per a l’espectador. Tanmateix, sense desactivar el joc de miralls entre realitat i fantasia, Tunley no amaga la inclinació del seu protagonista a somiar despert –com sí que passava a El club de la lluita, un film que ressona en les imatges de The ghoul– i converteix aquest thriller polanskià en un estudi obert sobre els trastorns de personalitat.

Produïda per Ben Wheatley –enfant terrible de l’actual cinema britànic–, The ghoul aconsegueix endinsar-se en el cor de l’alienació urbana moderant els seus efectismes i traient partit d'un Londres que apareix tocat per una buidor pandèmica. Llàstima que Tunley no espremi una subtrama romàntica que sembla una versió sense espurna d'Embriagat d'amor (Punch-drunk love) i que, posats a jugar al tot s’hi val narratiu, la pel·lícula doni voltes sobre un repertori de situacions massa homogeni. En aquest cas, les limitacions del low cost no acaben de veure’s compensades per una imaginació prou desbordant.