Thanos contra Marvel

Barcelona972 de les prop de 3.500 pantalles cinematogràfiques de l’Estat (dues de cada set) projectaran aquest cap de setmana Vengadores: Infinity War. L’expectativa és lògica tenint en compte que no es tracta d’una pel·lícula més d’una saga, sinó de la culminació d’un projecte narratiu sense precedents en la ficció cinematogràfica, un pla mestre iniciat el 2008 amb Iron Man i desenvolupat al llarg d’una dotzena de títols. La nova entrega de l’estudi Marvel no vol ser un capítol més d’una història, sinó el motiu pel qual existeixen tots els anteriors, el destí inevitable d’un univers cinematogràfic.

Per crear la sensació d’esdeveniment, el film juga amb dues cartes guanyadores. D’una banda, reunir les tropes per crear el crossover definitiu, un dream team de tots els herois de la casa -almenys d’aquells de qui posseeix els drets cinematogràfics-, tant els personatges franquícia (Capità Amèrica, Hulk, Thor, Iron Man, Viuda Negra) com els menors (Falcó, Visió, Bruixa Escarlata, etc.), els nouvinguts (Pantera Negra, Spiderman) i els Guardians de la Galàxia. De l’altra, abraçar sense reserves la dimensió còsmica de Marvel. Fins ara, quan els Venjadors combatien els seus enemics el que estava en joc era la supervivència d’una ciutat o de la Terra; minúcies comparades amb la possible destrucció de l’univers que intenten evitar en la seva nova aventura.

El salt d’escala quàntic arriba gràcies a la presència de Thanos, un genocida galàctic que justifica la seva croada assassina com un mètode pragmàtic per restablir l’equilibri d’un univers superpoblat i de recursos finits. La primera aparició al cinema del personatge va ser en l’escena postcrèdits d’ Els Venjadors, però la seva ombra també s’ha projectat després sobre les dues entregues de Guardians de la Galàxia, perquè és el pare de Gamora i l’assassí de la família de Drax el Destructor, dos dels membres del grup. A Vengadores: Infinity War, Thanos està reunint les gemmes de l’infinit: sis joies tan antigues com l’univers que controlen diversos aspectes de la realitat. Una sola de les gemmes proporciona un poder formidable, però qui les tingui les sis serà virtualment omnipotent: amb un sol gest pot esborrar del mapa la meitat dels éssers vius del cosmos.

El ‘nòvio de la mort’

Interpretat per Josh Brolin, que posa la veu i els moviments al seu avatar digital, Thanos assoleix un protagonisme insòlit per a un malvat dins un film de superherois. El personatge és una creació de Jim Starlin, el guionista i dibuixant que més va enriquir la mitologia còsmica de Marvel després de l’impuls inicial de Stan Lee i Jack Kirby. Veterà del Vietnam i aficionat a les drogues psicoactives, Starlin va introduir en els còmics Marvel dels 70 elements de la contracultura psicodèlica, de religiositat i de filosofia transcendentalista a l’estil de Carlos Castaneda, però en la forma d’apassionants epopeies espacials que involucraven déus, races alienígenes i armes de poder incalculable. Star Wars abans de Star Wars.

A La saga de Thanos, que l’editorial Panini ha recopilat en un sol volum, Starlin relatava una història de dimensions èpiques que travessava diferents sèries ( Capità Marvel, Warlock, Els Venjadors ) i feia intervenir la plana major superheroica de Marvel; és el precedent directe de Vengadores: Infinity War. El que feia mereixedor Thanos d’aquest desplegament en contra seu no era només el seu poder, sinó una ment maquiavèl·lica i sobretot la seva motivació: no aspirava a dominar l’univers sinó a erradicar-ne la vida. Thanos, de fet, era presentat com un servidor de la personificació de la mort, a la qual professava un amor incondicional. Ja el voldrien els legionaris: el veritable nòvio de la mort no és altre que Thanos.

La versió cinematogràfica del personatge rebaixa el seu nihilisme convertint-lo en un genocida implacable, sí, però en el fons és un pragmàtic capaç fins i tot de tenir sentiments i estimar. Una prolongació natural de la humanització que Starlin mateix va explorar durant els anys 90 a El guantellet de l’infinit, l’altra saga de còmics de la qual s’alimenta Vengadores: Infinity War. El Thanos del cinema potser no és tan imponent, però això el fa més complex i carismàtic; una novetat en la nòmina generalment grisa de malvats que decoren les pel·lícules de l’univers Marvel.

Partit d’anada i tornada

Aquesta tercera entrega de Los Vengadores arriba precedida de grans expectatives i també d’algunes preguntes insistents dels fans, com ara l’absència de Hawkeye i Ant-Man dels cartells promocionals i els tràilers, un misteri que la pel·lícula resol a la seva manera. La gran pregunta, tanmateix, és què passarà amb l’univers Marvel després de la quarta part de Los Vengadores, que ja està rodada i s’ha d’estrenar l’any que ve. Abans, Marvel només estrenarà dos títols: la segona part d’ Ant-Man i el primer film de l’estudi protagonitzat per una dona, Capitana Marvel. Amb Los Vengadores 4 també s’acaben els contractes de les seves principals estrelles, algunes de les quals -Robert Downey Jr., Mark Ruffalo- necessiten recanvi per una simple qüestió d’edat i perquè el seu caixet consumeix la meitat dels pressupostos de Marvel. És per això que, sense revelar res de la trama, Vengadores: Infinity War s’ha d’entendre més aviat com el partit d’anada d’una final i, per tant, amb un desenllaç obert a especulacions de tota mena. Un gest insòlit en un blockbuster però coherent amb la complexitat narrativa que desplega el film i que només un estudi tan ambiciós i segur d’ell mateix com Marvel s’hauria atrevit a fer.