El terrorisme sacseja la inauguració del Lliure
BarcelonaEls dos monòlegs que inauguren la temporada del Teatre Lliure fan el mateix efecte que la foto del nen sirià estès a la platja: són situacions que estan passant a prop de casa però que ens costen de mirar. Que no voldríem veure. Els dos textos comparteixen autor (Stefano Massini, un dels dramaturgs en voga del teatre europeu) i director (Lluís Pasqual) però no protagonista: Rosa Maria Sardà interpreta els tres personatges femenins de bàndols contraris al Jerusalem de CrecEnUnSolDéu i Míriam Iscla s’ocupa de donar vida a Anna Politkóvskaia a Dona no reeducable. Les dues obres es podran veure en dies alterns -alerta amb els horaris!- al Lliure de Gràcia.
“Com tantes altres vegades, el teatre es fa preguntes en veu alta sobre un tema que ens afecta, que ens commou dia rere dia i per al qual no tenim resposta la majoria de cops”, explicava Pasqual. Són obres crues, violentes, on hi ha atemptats, l’enumeració freda de les destrosses, hi ha por, hi ha denúncia. “Hi ha poca floritura en els textos, són essencials, expliquen el que és”, afegia Míriam Iscla. “En realitat no són més durs que Medea, El rei Lear o Titus Andrònic, però el teatre té la possibilitat de tornar a explicar les coses posant-hi certa poesia. L’espectador ho pot trobar dur i al mateix temps ho comparteix -afirmava Pasqual-. Són obres cantelludes, plenes de fils que s’han d’acabar d’estirar perquè els temes ho requereixen”.
Monòlegs que esquitxen
Rosa Maria Sardà ha recuperat prou la salut per tornar al teatre de la mà de Pasqual -“Cada vegada que en Lluís ve a casa he de saltar per la finestra des d’un tercer pis”, deia l’actriu- amb un repte interpretatiu: ser alhora una professora d’història jueva israeliana de 50 anys, una jove estudiant palestina àrab de 20 i una militar americana de 40 anys. Només amb un canvi de llum salta de personalitat i de vida.
Stefano Massini va escriure CrecEnUnSolDéu el 2011 partint de la crisi posterior a la Segona Intifada, després del fracàs de la cimera de pau de Camp David, el 2000. Malgrat això, les dates o el coneixement profund del tema no són importants, sinó que l’autor explica a tres veus els perquès del conflicte a la Franja de Gaza amb situacions molt trivials i reconeixibles. “No se sap qui ha començat, no se sap qui en té la culpa, no se sap qui és la víctima i qui l’agressor”, diu l’obra. Uns dubtes que es converteixen en veritable drama sobre el terreny, on esclaten bombes i volen trets.
Dona no reeducable va ser escrita el 2007, un any després de l’assassinat de la periodista russa Anna Politkóvskaia. Iscla no la imita, sinó que l’obra reviu les seves estades a Txetxènia, la misèria, els reportatges on denunciava el terrorisme d’estat, entrevistes perilloses, atemptats, caps tallats penjats d’un gasoducte i altres intents d’assassinar-la. El Kremlin la va titllar de “no reeducable”. Ho era: va convertir el periodisme de denúncia en la seva vida, a costa de perdre-la. “Jo ho entenc, perquè si vas a un lloc i t’esquitxa la sang, no pots desempallegar-te’n. Ets un corcó. No t’ho pots arrencar de la pell”, assegurava Sardà.
