Terrorisme poètic a Israel

Quin timing més estrany: una setmana després del Festival de Cinema Jueu de Barcelona arriba a la cartellera l’estrena més interessant del cinema israelià en anys. Premiada al Festival de Sevilla, La profesora de parvulario segueix la història d’una mestra commoguda pel talent innat per la poesia d’un alumne de només cinc anys. Els seus versos, massa madurs i sofisticats per a un nen de la seva edat, porten la professora a establir un vincle amb el poeta precoç que frega l’obsessió.

En la realitat, els poemes que recita el nen al film són collita pròpia del director de la pel·lícula, Nadav Lapid, que també els va crear quan tenia 4 o 5 anys. “Jo no ho recordo, però es veu que durant any i mig vaig dictar prop de 150 poemes a la meva nanny -explica Lapid-. Són poemes molt estranys, sobre decepcions de la vida marcades per amors irresistibles, coses molt estranyes de dir per a un nen tan petit”. Un dia, als sis anys, i això sí que ho recorda, va decidir deixar de produir poemes. “Vaig arribar a la conclusió que era millor ser un cowboy que un poeta, que la poesia em feia massa sensible i fràgil, no prou masculí”.

En aquesta decisió es basa el conflicte clau de la pel·lícula i per extensió del cinema de Lapid: la pressió que existeix a Israel per participar d’un ordre establert de valors que deixa poc espai a la sensibilitat i a la bellesa. “La societat israeliana s’ha tornat extremadament materialista, i el materialisme està connectat a l’exèrcit i la masculinitat -afirma-. A Israel sents que els homes només tenim dues opcions: ser militars o homes de negocis. Entremig, no hi ha gairebé res”.

Però com assenyala el títol, el protagonista de la història no és el nen, sinó la mestra. La Nira, que també és poeta amateur, s’embarca en una croada per protegir el talent miraculós del nen, el Yoav, descuidat pel pare, amb la mare absent i una mainadera que no dóna importància als poemes. “La professora sembla una dona senzilla i ordinària: casada, amb dos fills i una casa als suburbis... Però, com el Quixot, declara la guerra a l’esperit del seu temps, a la vulgaritat i a la incapacitat d’apreciar la bellesa. És una espècie de terrorista de la poesia que vol arreglar el que està malament al món. I quan tens objectius tan alts, els camins que estàs disposat a prendre no són necessàriament clars des d’un punt de vista moral”, explica. Però el viatge del conformisme a la revolució no és fàcil i, com apunta el director, la Nira pateix -igual que el Quixot- la contradicció de tothom que s’enfronta al seu propi temps: “Si declares la guerra a la teva època també estàs en guerra contra tu mateix”. Lapid confessa que no té el coratge o la ingenuïtat per enfrontar-se al món. “Per això faig pel·lícules sobre gent que sí que ho fa”, conclou.

El film de Lapid no només no esquiva les contradiccions, sinó que les persegueix. Les decisions de la protagonista i les convencions que transgredeix la seva relació amb el nen fan que l’espectador revaluï constantment el que pensa sobre ella. ¿És una idealista o algú amb problemes mentals? ¿Fins a quin punt la passió per la poesia del Yoav és l’expressió de la seva frustració com a artista mediocre? “Es diu que al director han d’agradar-li els personatges i que la clau de l’èxit és aconseguir que a l’espectador també li agradin -diu Lapid-. Però és com estimar algú: si vols que sigui profund i real, has de conèixer els defectes i mancances de la persona, la seva complexitat com a ésser humà. Si no, l’amor és superficial i banal”.

Lapid va debutar el 2011 amb Policeman, un audaç drama partit en dues històries paral·leles: la d’un policia i el seu entorn i la d’uns joves d’extrema esquerra que flirtegen amb el terrorisme. “ Policeman i La profesora de parvulario semblen històries molt diferents, però en totes dues els personatges són revolucionaris que acaben sumits en contradiccions, donant-se cops de cap contra el món -assenyala Lapid-. I quan fas xocar el cap contra el món, no serà el món el que es trencarà”. Un altre paral·lelisme: tant els policies com les professores de les escoles bressol són figures que expressen els valors d’una societat: “Com el policia, la professora dicta el que està bé i el que està malament segons la societat. És el primer representant de l’Estat que rep els nous ciutadans i els dóna forma d’acord amb la societat”.

Format com a cineasta a França, Lapid hi tornarà a finals d’any per rodar en francès el seu tercer llarg, però abans dirigirà un curt titulat Paràgraf del diari d’un càmera de casament. Sona extravagant, però és un títol més autobiogràfic del que sembla: durant els anys que va estudiar a l’escola de cinema, Lapid es va guanyar les garrofes dirigint vídeos de casaments. Segons els seus comptes, en va rodar prop de 800. “Potser m’ha influït com a cineasta en el fet que, com passa quan filmes el vídeo d’un casament, sempre aspiro a la simplicitat més gran: ser al lloc i al moment en què les coses i les emocions passen -reflexiona-. Però també és cert que als casaments estàs obligat a capturar la felicitat. I això m’ha fet pensar molt en el significat de l’alegria i la felicitat”. |