PLAY

El terrorífic món de la comptabilitat

Manual imprescindible del perfecte artista pop (XLVIII)

i Joan Miquel Oliver
31/10/2014
2 min

De pagar a hisenda no se n’escapa ni Déu. Els músics tampoc, per molt que pensem que Frank Sinatra o Jimi Hendrix poguessin estar molt per sobre del creador de l’univers en el moment culminant de la seva carrera. Un que tengui una feina convencional no s’ha de preocupar de fer números, els diners que paga descomptats de la nòmina ni els arriba a veure. Se suposa que la pasta que li queda ja és seva, però això només és cert si no se la gasta: quan compra qualsevol cosa torna a perdre’n una part important, o al mes de juny quan fa la declaració, o quan rep en herència la casa on va néixer i que son pare i sa mare ja havien pagat també dues o tres vegades. És com si et fessin pagar el menú en entrar al restaurant, altra vegada entre el primer i el segon plat, i tornar a pagar abans de partir. A mi que m’ho expliquin si això no és així.

Un treballador normal i corrent viu molt enfora del terrorífic món de la comptabilitat. Un músic, per contra, ha de fer una factura per a cada concert, declaracions d’IVA cada trimestre, la declaració anual i pagar la famosa quota mensual: l’autònom. Aquestes tasques espantoses val més que te les faci qualcú, són capaces per si mateixes d’arruïnar sis mesos de creativitat. Si no t’has de preocupar de tot això, el capital que inverteixis en els serveis d’una gestoria el recuperes deu vegades, creu-me. Vés a la gestoria del teu barri i els ho passes tot, no cal ni que t’ho contin.

L’únic indici de justícia que hi veig en tot això ve per l’ambigüitat de la ubicació de l’artista entre la seva vida i la seva feina. L’epígraf d’autònom que et pertoca és aquest: activitats relacionades amb el cinema, el teatre, el circ, el ball, la música, l’esport i els espectacles taurins. La roba i les sabates les pots declarar com a despesa professional, per ventura no uns mitjons, però sí una camisa que t’has comprat per sortir a la tele o les imprescindibles ulleres de sol. De bolo ho declares tot: passatges, hotels, taxis, dietes, benzina; de material, també: instruments, reparacions, ordinadors, quaderns, factures de corrent, telèfon, reformes a l’estudi... La vida de l’artista és la seva feina, l’àmbit d’acció és un ventall inesgotable i per això hi ha aquest epígraf tan general. Sense la quota d’autònom al dia no pots fer cap factura, però tampoc pots estar damunt d’un escenari. Ets “autònom”... No diré que la definició no m’agradi, i sempre seràs a temps de fer de torero.

BOLOCONSELL

SI QUAN ARRIBES HI HA UN PIANO...

Asseu-t’hi, comprova’n l’afinació i adaptau els altres instruments

stats