Terrence Malick encén la cartellera

BarcelonaTerrence Malick és com el nen de 10 anys que llança una bala contra una finestra i amaga el cap sota l'ala quan sent que els vidres es trenquen. No cal anar gaires mesos enrere per sentir el soroll que va fer a l'última edició de Canes, una autèntica olla de grills en què admiradors i enemics del cineasta es barallaven a crits. Tampoc representa un gran exercici de memòria recordar com la meitat del públic clavava les ungles als braços de les butaques quan el jurat, presidit per Robert De Niro, va anunciar que la Palma d'Or era per a El árbol de la vida . Però mentre partidaris i detractors intercanviaven arguments, Malick no treia el nas per enlloc; ni tan sols a la gala de cloenda.

Des d'avui tothom és lliure de jutjar amb coneixement de causa. El árbol de la vida , la cinquena pel·lícula del gran indie de Hollywood, arriba a la cartellera com una bomba, disposada a fer córrer sang com ho han fet els títols més ambiciosos de la història del cinema. Malick es cura en salut amb un càsting de primera, encapçalat per Brad Pitt, que ja va declarar que l'experiència d' El árbol de la vida ha suposat un punt i a part en la seva carrera. El segueix Jessica Chastain, que aquests dies també passa per sales amb La deuda , de John Madden. Dels membres del repartiment sembla que Sean Penn és el que ha sortit més creuat, perquè, suposadament, Malick va fer anar les tisores sense gaires miraments a les seves escenes.

L'el·lipsi més llarga de la història

Però les queixes no són per al càsting. Malick es fica en un territori pantanós quan intenta transformar la seva pel·lícula en un tractat filosòfic. Sempre ha pecat d'aquest instint metafísic. Ja s'hi recreava amb els aforismes al voltant de l'home i la natura que volaven com l'espasa de Dàmocles sobre els reclutes de La fina línia vermella . Aquí el gruix existencialista agafa forma amb unes imatges sobre els orígens del món que fan olor de National Geographic. I fins i tot hi ha un parell de dinosaures que fan pensar en una reformulació del mico de 2001: una odissea de l'espai .

Igual que Kubrick va menjar-se segles d'evolució de l'home amb una de les el·lipsis més celebrades de la història, Malick salta de l'era mesozoica a la llar d'una família texana dels anys 50, amb les seves desgràcies i la seva rutina. Aleshores es desprèn d'aquest discurs que li pesa com una armadura de ferro forjat i demostra que, sota la cuirassa, és un dels cineastes amb més olfacte que hi ha actualment. La seva és, malgrat tot, una obra mestra estimulant i molt viva, tan perillosa com una granada sense l'anella de seguretat. Potser per això Malick és tan car de veure.