Teresa Pàmies, l'última veu de l'exili català (13/03/2012)
L'obra de Pàmies dóna testimoni de la Guerra Civil, la clandestinitat i l'exili a partir de llibres com 'Quan érem capitans', 'Testament a Praga' i 'Jardí enfonsat'
BarcelonaLa carrera literària de Teresa Pàmies (1919–2012) és indestriable del seu compromís polític, que va marcar la seva vida. Filla del dirigent marxista Tomàs Pàmies, Teresa va ingressar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) el 1937, on va tenir un paper actiu des de la direcció. Amb 20 anys, l'any 1939 es va exiliar a França, després va passar per Cuba i la República Dominicana, i es va establir a Cuba. Fins llavors havia sigut autodidacta: finalment va estudiar Periodisme. El 1947 va tornar a Europa, en concret a Praga, on va treballar a la ràdio, en emissions en català i castellà. També va col·laborar a 'Serra d'Or' i 'Oriflama' des de l'exili. Es va casar amb Gregorio López Raimundo, secretari general del PSUC. La seva relació la va descriure a 'Amor clandestí' (1976). Va tenir cinc fills, entre els quals hi ha el també escriptor Sergi Pàmies.
El 1971 va tornar a Catalunya i es va abocar a la literatura. El 1970 havia escrit amb el seu pare una de les seves obres més reconegudes, 'Testament a Praga', que va ser premi Josep Pla de narrativa (1971) i Crítica Serra d'Or de prosa narrativa (1972). Des de llavors, i fins a l'última obra, l'assaig 'Ràdio Pirenaica' (2007), les seves obres –novel·les, assaigs i narrativa– són títols que retraten la història i la seva trajectòria: 'Quan érem capitans' (1974), 'Gent del meu exili' (1975), 'Dona de pres' (1975), 'Jardí enfonsat' (1992) i 'La filla del Gudari' (1997), entre d'altres.
