Tercera reestrena de ‘Mar i cel’: Com es reinventa un clàssic?

Barcelona“ Mar i cel tenia cel però no tenia mar. Ara ja té mar!”, afirmava l’escenògrafa Montse Amenós en la presentació de l’espectacle. Dagoll Dagom reestrena aquest vespre al Teatre Victòria, per tercera vegada i amb motiu dels 40 anys de la companyia, el musical de més èxit del teatre català -ho diuen les xifres: suma gairebé mil funcions i un milió d’espectadors-. Però no serà una reposició calcada a l’original, del 1988, ni tampoc a l’espectacle del 2004. Com que Dagoll Dagom ja tenia part de la producció amortitzada -i, sobretot, conservava el vaixell, desmuntat en un magatzem-, va decidir fer una inversió per renovar-ne l’estètica, amb nous efectes visuals i sonors. Per això, Mar i cel, per fi, tindrà un mar virtual i un cel que agafarà mil colors i serà més sofisticat que el teló blau dels primers muntatges.

Remuntar un clàssic tan conegut, però, obliga a plantejar-se quins són els límits a l’hora d’intervenir-hi. D’una banda, es tracta d’un espectacle que funcionava, i el públic vol retrobar-se amb l’obra que se sap de memòria. D’altra banda, però, tenir els autors vius i a mà és una temptació que no es té en el cas de l’òpera. Xavier Bru de Sala, autor del text, hi ha fet els primers retocs aquest any, i els fans segur que els notaran. Ell els justifica: “Hi havia coses que m’incomodaven, com que no sortís la puresa de sang, que era una idea espanyola de l’època i un dels motius de l’expulsió morisca”, explica. També ha eliminat el concepte de germans musulmans, que avui té un significat diferent. “Desgraciadament, és un musical cada vegada més actual, en una època de fractura i confrontació global. Guimerà, llavors [1888], pensava que era una cosa del passat, nosaltres vam creure que era universal i ara veiem que parla d’avui”, diu Bru de Sala.

Albert Guinovart, autor de la música i l’orquestració, només ha adaptat la partitura al càsting perquè fa deu anys ja va reorquestrar el musical de dalt a baix. “M’havia quedat la recança que no era prou bona, perquè jo era un pardillo. El 1988 era la primera obra que orquestrava i el 2004 era professor de l’Esmuc! Però quan la vaig revisar, em vaig reconciliar amb l’obra: sí que hi faltaven coses tècniques, però tenia bones troballes i espontaneïtat”.

Una immersió aquàtica realista

Si bé l’orquestra s’ha reduït en dos músics (ara en són dotze, i el director, Joan Vives), hi ha millores tècniques en el so. “Hem guanyat molt en capes: s’entén bé el text, l’orquestra i els efectes. No està empastifat”. Aquest Mar i cel sona semblant a un musical de Broadway. L’explicació: els 100 altaveus que Roc Mateu ha instal·lat al teatre. Cada sis metres hi ha cinc altaveus que t’envolten. “El més impactant és l’efecte del mar a la platea, posem el públic dins l’escena. Això no s’havia fet mai al país: sons que t’envolten mentre sona música en directe”, explica. Com que aquest és un dels pocs musicals catalans que es planteja resistir en cartell mig any, l’esforç d’innovar en el so val la pena. Aquí s’hi sumen les projeccions audiovisuals, que donen més “èpica” als girs del vaixell i més “dramatisme” a les escenes íntimes, explica Joan Rodón, autor amb Emilio Valenzuela del disseny audiovisual. Aquesta és la principal novetat de l’escenografia i també ha sigut un repte: “Són difícils de fer casar dos llenguatges tan diferents com les projeccions i l’escenografia corpòria”, reconeix Amenós, que també ha renovat algunes peces de vestuari. “Hem donat més mítica i color a la pirateria”, afirma.

Una companyia jove

L’altra novetat serà el repartiment: Roger Berruezo ( Cop de rock ) i Ana San Martín, una gallega desconeguda pel gran públic i que “amb prou feines havia sentit català a la vida”, diu Joan Lluís Bozzo, seran el Saïd i la Blanca. Només repeteixen tres intèrprets: Pep Cruz, que fa el mateix personatge que el 1988; i del 2004 hi tornen a ser Raül Grau, cap dels acròbates, i Mireia Dolç, que ha ascendit de cor a mare del Saïd. Miquel Periel es va ocupar d’un càsting que “cada any és millor, perquè els actors estan més preparats”. “Nous intèrprets hi donen una química diferent. No he vist cap vídeo dels anteriors muntatges. Els actors sí que ho havien fet abans de començar a assajar, però els vaig dir que ho guardessin al fons de la memòria”, assegura el director, malgrat que en les fotografies amb prou feines hi ha set diferències.

Públic d’una nova generació

“El musical és un gènere en què brillen tots els equips. Al darrere del vaixell hi ha moltíssima gent”, remarca Amenós. En concret, als comandaments del vaixell hi ha una persona: el Carles Fernández, àlies Carlos Barco, que és qui en sap tots els secrets i el fa moure amb un joystick i uns botons que recorden una màquina recreativa dels anys 80. Però en total, són 50 persones que treballen cada nit al teatre. Per això, aconseguir que quadrin els números és difícil: la inversió ha sigut de 500.000 euros i 150.000 més en publicitat.

Mar i cel estarà en cartell fins per Nadal segur, i esperen arribar a Setmana Santa. Ja hi ha 45.000 escolars apuntats i llista d’espera. “Són joves que no han vist mai l’obra. Aquesta és la feina que ens ha portat a durar 40 anys”, diu Anna Rosa Cisquella. “Per què tornem a fer Mar i cel? -s’autopregunta Bozzo-. Perquè és teatre popular. No és que ens agradi més que els altres musicals que hem fet, però ha excel·lit en la captació de nous públics”.