Tomeu Penya: “Quan tenia parella era feliç... fins que arribava a casa”

Tomeu Penya, nascut Bartomeu Nicolau Morlà (Vilafranca de Bonany, Mallorca, 1949), acaba de fer 75 anys. Però ell no vol que sigui dit. S’estima més que expliquem que divendres que ve treu disc nou: Sa vida són dos dies. I quins dos dies, en el seu cas. Espremuts al màxim, a dalt i a baix de l’escenari, “viciós i formal”, tal com ell es defineix. Fa uns mesos, una notícia falsa el va donar per mort, igual que li havia passat a José Luis Perales. Però Tomeu Penya continua vivint, rient, escrivint cançons –ja en té més de 400– i oferint alegria, country i folk mallorquí als seus recitals.

Fa dos mesos va ser el teu aniversari, vas fer 75 anys. Alguna cosa a declarar?

— Que no és així. Són 46 i busques, perquè estic ben igual que quan en tenia 46. Em trob físicament perfecte i de cap també. Estic escrivint moltes cançons, faig moltes coses, com posar veu a una pel·lícula, a sèries de televisió, un disc nou, col·laboracions amb grups joves i ara som aquí amb tu. La veritat és que no creia jo arribar a aquesta edat de 46 i busques fent tot el que faig.

Per què pensaves que no arribaries a aquesta edat? ¿Per qüestions de salut o perquè ni sabies imaginar què volia dir 75 anys?

— Ni m’ho havia imaginat, perquè jo havia estat el més viciós de casa. El meu germà, que no era viciós, que era esportista professional, va morir a 54 anys. Ma mare, que no havia fumat ni begut mai, va morir a 50 i busques. Mon pare també va morir molt jove. Jo no pot ser que amb tot el que he fumat, begut, viatjat, tot el que he fet, jo no pot ser... I em trob amb aquests 46 i busques amb una força i unes ganes de fer coses que no em pensava tenir en aquesta edat.

Quina és l’última vegada que algú t’ha preguntat: “Estàs viu o mort?”

— El que m’han demanat alguna vegada és si encara cant, i em fa una ràbia... M’emprenya que qualcú no sàpiga que jo estic vivito y coleando.

Em sembla que no m’has entès la pregunta. T’ho deia perquè fa poc et van matar [el dilluns 4 de setembre, des d’un compte de la xarxa social X creat pel periodista italià Tommasso Debenedetti, es va anunciar la notícia falsa de la mort de Tomeu Penya]. 

— Aaah, sí, sí. Jo vaig ser el primer sorprès.

¿Tu no en sabies res?

— Jo res. A les set em va cridar l’Ariadna, la meva representant, i quan em va sentir, em va dir “Ets viu!” Jo estava mig adormit i em va explicar que havia sortit una notícia dient que era mort. Això també ho feren a en Perales.

¿Et vas emprenyar?

— No, em va fer gràcia. Em va saber greu per familiars i coneguts, i gent que m’aprecia. Però jo soc molt del cachondeo.

Quina és l’última explicació que has trobat a per què la gent t’estima tant?

— Veig que la gent m’estima i això m’emociona. Si et portes bé a la vida, si ets una mica viciós però també una mica sincer, si treus tot el que tens en les cançons, si ets formal... És molt important ser formal.

¿Es pot ser viciós i formal?

— Sí, jo som les dues coses: viciós i formal. Ara no. Ara només som formal. El vici em surt de tant en tant, però el sé dominar. Fent les coses bé fas que la gent t’apreciï.

Crec que en el teu cas hi ha una altra cosa que ens agrada: que deus tenir problemes, com tothom, però sempre busques la part alegre de la vida.

— Jo problemes t’he de dir que no en tenc. Qualcun de sexual, sí, algun dia, no gaire sovint. Em consider molt afortunat. Haver viscut des dels 15 anys del que més m’agrada, que és la composició i la música, haver tingut la sort de poder cantar el que jo escrivia és el millor que et pot passar a la vida. Jo pagaria per poder fer el que ara faig cobrant. Per força he d’estar alegre, és una obligació.

En una de les últimes entrevistes que t’he llegit deies: “La gent ja té prou problemes. No he de venir jo a cantar-n’hi més”.

— És que és així. La meva opinió és aquesta, altres cantautors no ho veuran com jo. Jo puj damunt d’un escenari per alegrar la vida a la gent. En alguna cançó ja veig que faig emocionar, però a la propera els llev l’emoció i els faig ballera. Els faig riure. Jo intent que el públic se’n vagi content. Que et duri un poc l’alegria. Jo, per exemple, quan tenia parella, era feliç... fins que arribava a casa.

Hahahahaha...

— Anava a fer un concert: èxit. Havia acabat el concert: dos whiskys, tres, mitja botella, tabac... Era feliç per complet, havia triomfat. Després arribava a casa i se m’acabava la felicitat: “Tomeeeeeu, no estàs empegueït de venir en aqueixes hores? Que has begut? Que has fumat?” La millor solució: em pos al mercat. Ara som al mercat.

¿Descartes casar-te una última vegada?

— Casar-me? No. Jo vull festejar tres o quatre pics a la setmana i en acabat cadascú a ca seva. Més amics que mai.

¿Has pensat com t’agradaria que fos el teu últim concert?

— No, definitivament no. No hi he pensat, però supòs que qualque dia vindrà. Podria ser molt bé la primera actuació que veiés que la gent no em mira, no em fa cas, no riu o no plora, o no sent res, o no vengui ningú. Segurament diré “Ara són els darrers deu anys”, hahaha.

Abans deies "viciós i formal". ¿Vividor és una paraula amb què et sents còmode?

— En Tomeu Penya ha estat un vividor. Quan vaig començar a tocar en orquestres de rock, en orquestres de ball en hotels, era un vividor. Jo record que una vegada aquí a Catalunya em donaren el premi Nacional de música i un milió de pessetes. Aquell milió em va durar dos dies.

Com et gastes un milió en dos dies?

— Perquè era un vividor, era un vividor. Un vespre d’aquells grandiosos, un viatge per allà... Potser no van ser dos dies, potser va ser en una setmana, que me’ls vaig gastar. Després el meu capet va fer un canvi i en un mateix dia vaig deixar de fumar, de beure, de jugar i de sortir els vespres. O anava cap per avall i la meva carrera hauria acabat o m’aturava i la meva carrera pujaria. I vaig agafar la decisió correcta. Impossible de creure, perquè vaig estar un any que tot em feia voltes. Droga dura no en vaig prendre mai, ni sé què és, però alcohol, tabac, tot el que era jugar, sí. Puc dir-ho, no n’estic empegueït, perquè la gent sàpiga que es pot aturar. Això va ser quan vaig fer el disc Una aclucada d’ull, i aquell disc em va rellançar al màxim.

¿I mai més no has tornat a fumar ni a beure?

— Un cop l’any l’agaf forta. El dia que actuu a Vilafranca, al meu poble, a la Festa del Meló, que és la darrera de tot l’any i que hi ve tot Mallorca.

Ara que parles de Vilafranca, quina és l’última vegada que has canviat de casa?

— Fa molts d’anys que no he canviat. Visc a la casa de la família, ja hi vaig néixer, me’n vaig anar pel món molts d’anys, vaig tornar i encara hi estic. També vaig estar a Campos, a la Colònia Sant Jordi, però a Vilafranca jo som un veí més.

¿Creus que, d’aquí molts anys, moriràs al mateix lloc que vas néixer?

— No he de morir, jo. He firmat trenta anys. Tu vas a Palma i saps on és la Seu, la Catedral? Idò, a la dreta, en un cap de cantó, a la primera casa no, a la segona, posa “Por vivir más”. Hi vas i firmes. Jo he firmat per viure 30 anys més. Després ho pots renovar, de sis anys en sis anys.

Per què últimament et fa tanta mandra agafar un avió per venir a Barcelona?

— L’avió no em fa peresa. El que em fa peresa és l’aeroport. Hi ha hagut vegades que he estat dues hores esperant. Per què he d’esperar dues hores? Quan partesc de Mallorca i sé que només hi haurà tres quarts o una hora de retard, ja em conform.

Quina és l’última vegada que has vist sortir el sol?

— Perquè m’he aixecat prest?

O perquè no has anat a dormir.

— No, no. Ui, abans, sempre veia sortir el sol, però era perquè no m’havia colgat. Ara fa molts d’anys que el veig sortir perquè sobre les set del matí ja estic a l’aire i moltes de vegades em despert amb una idea. Tenc, a dins del meu quarto, una guitarra i una taula amb llapis, papers i la goma Milan. Allò pareix d’artista de veres, com de pel·lícula. Aqueixes idees de primera hora solen ser les bones. Abans m’agradaven les idees que tenia a les quatre o les cinc de la matinada, quan duia un poc d’alcohol i no havia anat a dormir. I després, al dematí, aquella idea o estava molt bé, molt bé, o ho havia d’esborrar tot, perquè era un disbarat. Jo no vull donar una impressió que he estat un borratxo. No ho he estat mai, però m’ha agradat tot. Fumant, bevent i tocant.

Ho devies tenir tan interioritzat que devies pensar que sense fumar i beure no et sortiria cap cançó.

— És de veres. I, en canvi, ara pens que si fumàs o begués no em sortiria cap cançó. 

Quina és l’última alegria que t’ha donat l’Alexandra, la teva filla?

— Me’n dona cada dia, perquè és una còpia meva en guapo. Té el mateix sentit de l’humor que jo i xerra idiomes, també com jo mateix. L’americà el xerra millor que jo, perquè ella havia viscut allà. Vaig anar als Estats Units amb ella l’any passat i pareixia la presidenta. S’ho coneixia tot.

I els pares, quin últim record tens dels teus pares?

— Van ser la meva força. Has de pensar que, en aquell temps, al meu poble tot eren pagesos. No hi havia doblers, però hi havia terra per sembrar i perquè nosaltres poguéssim menjar. Quan el meu germà major va dir que volia ser ciclista professional, ja van dir que sí. Et xerr de fa 75 o 80 anys. Li van donar tot el que va voler. Va ser internacional olímpic. En lloc de dir-li “Jordi, tu el que has de fer és fer feina al camp”, com tothom. I després el fill petit els surt músic! I em van dir “Si vols ser músic, estudia, has de ser bo”. Mon pare em va comprar una guitarra, un pic a la setmana anava a Palma a aprendre blues i jazz, i un altre pic a la setmana anava a Manacor a aprendre música clàssica. Quan ho pens, el que van fer ells era impossible en aquell temps.

¿I els teus pares van poder veure com triomfaves a la música?

— Jo vaig començar a quinze o setze anys i guanyava més en un mes que mon pare i ma mare en tot l’any. Tots els hotels havien de menester un grup musical. El primer any cobrava 100 pessetes diàries i els posava damunt el comodí de mon pare i ma mare. El segon any, 200 pessetes diàries, i el tercer any, 500 o 600 pessetes al dia. I ja em vaig establir pel meu compte, als hiverns anava a Alemanya, a Anglaterra, a voltar món, i els estius els feia a Mallorca. La màxima felicitat que pot tenir una persona és viure del que més li agrada.

¿Fer música és treballar?

— És treballar molt més del que la gent es pensa. Jo em pas, encara actualment, com a mínim cinc, sis o set hores al dia tocant la guitarra i intentant compondre alguna cosa. Sobretot quan duus tantes cançons escrites... A vegades m’ha passat fer feina durant un mes amb una cançó, pensar “Quina melodia més guapa que em surt” i després dir “Que cony, si al disc que fa nou o el que fa trenta ja tenc una melodia igual”.

Quina és l’última il·lusió que tens ara?

— És una il·lusió molt simple: continuar fent el que faig.

I quin neguit et persegueix últimament?

— La salut, no perquè no en tengui. La tenc tota, però em preocupa perquè veig que els meus quintos o són morts o són vells. I jo estic en el mercat, hehe.

Les dues últimes són iguals per a tothom. Coneixes alguna cançó d’El Último de la Fila?

— En Manolo García em cau molt bé, en Quimi Portet també, conec les seves cançons, però no em demanis cap títol.

Les últimes paraules són teves.

— Salut, i que l’any que ve sigui més gros i més pelut.