'Tenet', l'espectacular missió impossible de Christopher Nolan per salvar el cinema del present

'Tenet'

3,5 estrelles

Direcció i guió: Christopher Nolan. 150 minuts. Regne Unit i Estats Units (2020). Amb John David Washington, Robert Pattinson i Elizabeth Debicki. Estrena als cinemes el 26 d’agost

A Christopher Nolan, el gran nom del blockbuster d'autor, se li reconeix poc l'immens talent com a director de cinema d'acció en un sentit clàssic, com si aquest vessant tingués poc prestigi o importància respecte al suposat valor afegit que el britànic aporta als seus films: les enrevessades estructures narratives que funcionen com a trencaclosques argumentals i pretenen excitar la ment de l'audiència al mateix nivell que l'espectacularitat de l'acció ens aclapara els sentits. I, tanmateix, l'arrencada de Tenet ens demostra un cop més que bo que és Nolan a l'hora de rodar una seqüència d'acció pura que esdevé un orgasme cinematogràfic: quan es desplega l'assalt al Teatre de l'Òpera de Kíev no sabem per què passa allò, no hem desenvolupat encara afecte per cap personatge, però el nostre cos vibra amb la cadència perfecta de l'orquestració cinètica de tot plegat (molt a favor, per cert, del fitxatge de Ludwig Göransson com a compositor). A partir d'aquí, s'espera que Tenet continuï al mateix nivell o s'enfili encara més amunt...

Nolan s'apropia amb Tenet del territori clàssic de les sagues d'acció tipus James Bond o Missió: impossible per, a priori, anar més enllà. Aquí també tenim un agent especial que no sap gaire per a qui treballa en una missió per salvar el món ("de la pitjor tragèdia mai imaginada", el britànic no s'hi posa per poc) que el porta per diferents escenaris fotogènics d'arreu del planeta de set piece d'acció en set piece d'acció. Les explicacions del perquè dels moviments dels personatges es desgranen al mateix ritme endimoniat que l'acció, i resulten impossibles de seguir fil per randa. Hi ha un element quasi subversiu en la manera amb què el responsable d'Origen (2010) navega a contracorrent de la llegibilitat argumental d'un blockbuster. Nolan ha filmat una pel·lícula a prova de distraccions, que des de la gran pantalla reclama als espectadors que hi posin els cinc sentits i més. És la seva manera de distanciar-se de les formes actuals de consum en altres pantalles. I potser de passada també ens fa creure que Tenet és més complexa del que en el fons resultarà. Per altra banda, el consell que la científica encarnada per Clémence Poésy li fa al protagonista sembla ampliable als espectadors: “No vulguis entendre-ho, gaudeix-ne”.

El director també s'avança a la saga de l'agent 007 a l'hora d'alterar un pèl les jerarquies culturals en l'elenc protagonista. Una estrella com Robert Pattinson, en el personatge menys treballat de la pel·lícula, queda al servei d'un actor afroamericà fins ara poc conegut, John David Washington, el Protagonista (apareix acreditat literalment així), que entronca sense aportar-hi gaire de nou amb un llarg llinatge d'homes d'acció robustos tant en els gestos com en els ideals. Al contrari d'actrius clàssiques com Ingrid Bergman, sempre obligades a dissimular la seva altura, la protagonista femenina Elizabeth Debicki s'eleva per sobre tant de la figura de Washington com de la del seu marit a la ficció, l'antagonista a qui dona vida Kenneth Branagh. La relació entre ells recorda un dels pocs títols en què Bergman quedava clarament per sobre del seu homòlegs masculins, Encadenats d'Alfred Hitchcock. Branagh, per cert, es confirma com un monstre de l'escena en encarnar amb tota la convicció un personatge sempre al caire de l'(auto)paròdia.

El títol capicua de Tenet semblava avançar la clau de volta de l'estructura del nou film de Nolan. Però no ens trobem pas davant d'un elaborat palíndrom narratiu. De fet, aquesta és una de les seves pel·lícules que avancen de manera més lineal fins que a partir de la meitat del metratge comencen a incorporar-se les seqüències que juguen amb el temps invertit. En l'era dels multiversos, els incomptables films de viatges temporals, i sèries com Dark, la proposta de Nolan ja no resulta gaire revolucionària. De nou, l'aplicació més atractiva del concepte del temps que corre alhora endavant i enrere es du a terme en les seqüències d'acció. Però, si en films anteriors de Nolan com Memento (2000), Origen (2010) i Interstellar (2014), la distorsió temporal es vinculava de manera intrínseca amb l'experiència subjectiva del protagonista, aquí queda com un mer accessori d'augment de l'espectacularitat. I el final gairebé reaccionari confirma que a Tenet per moments hi pesa més l'ego que l'esperit trencador.