Què estan fent per a tu els arquitectes europeus?

BarcelonaA la directora de la Fundació Mies van der Rohe, Anna Ramos, no li marxa del cap una pregunta: ¿com haurien passat el confinament els veïns de tres blocs de 530 pisos dels anys 60 a Bordeus si no haguessin tingut galeries per sortir a l'exterior? Sens dubte, la seva vida hauria sigut molt pitjor. Aquest va ser el projecte que va guanyar l’última edició del premi Mies van der Rohe, el premi d'arquitectura contemporània de la Unió Europea, una intervenció dels arquitectes Anne Lacaton i Jean-Philippe Vassal, Frédéric Druot i Christophe Hutin que va dotar els pisos d’un espai extra i d'ascensors, i els va omplir de llum natural.

Les 449 obres que s'ha seleccionat per a la pròxima edició del premi, que es va posposar al 2022, tornen a demostrar que els arquitectes treballen per a la gent i per fer evolucionar el seu ofici. “Els nominats del premi Mies posen damunt la taula el que està passant, l’evolució de la disciplina arquitectònica”, diu Anna Ramos. “Hi ha una pressió de les grans oficines, que ho fan tot d’una manera estandarditzada que està arrasant”, lamenta l’arquitecta Carme Pinós. Ella té en curs dos grans projectes a França: un pla urbanístic a la població de Saint Dizier i la seu d’una fàbrica de pròtesis d’alta tecnologia a Llemotges. Fer arquitectura de qualitat encara és un desafiament. ¿Quines línies es poden marcar en l'arquitectura europea observant els finalistes al premi?

Revitalitzar edificis

Predomini de les intervencions en edificis existents

Un dels trets més destacats de la selecció és que un 25% de les obres –un 9% més que l’última edició– són fruit d’intervencions en edificis existents, ampliant-los o transformant-los, com va ser el cas dels habitatges de Bordeus premiats. “Té tot el sentit del món des del punt de vista pressupostari i sobretot mediambiental reutilitzar estructures que estan en bon estat per transformant-les”, diu Ivan Blasi, coordinador del premi Mies. Precisament les rehabilitacions i les reformes predominen entre les obres catalanes seleccionades, com la modernista Casa Burés, de Joan Trias de Bes, i la seu del Museu d'Història de Barcelona a l'antiga fàbrica Oliva Artés, de Jordi Badia. I una altra, els habitatges socials a la Fabra i Coats, de Roldán + Berengué, té les virtuts de ser una rehabilitació, habitatge social, situar-se en un edifici patrimonial i estar fet amb fusta, una altra de les línies destacades actuals. “És molt innovador a nivell d’estratègia urbana –diu Mercè Berengué–. És la primera vegada que es fa habitatge social dins un edifici patrimonial”, subratlla. Sí que s’havia fet en el camp de l’habitatge, però no en el públic, que és molt exigent. “55 de cada 100 metres són recuperats, i creiem molt en aquesta línia de fer dues coses amb el mateix cost: fer habitatge i recuperar patrimoni”.

Ser encara més útils

Proliferen les construccions d’usos mixtos

La barreja d’usos fa que un edifici sigui útil i significatiu per a diferents comunitats. També és una manera de fer edificis que van més enllà d’ells mateixos. Un dels exemples més innovadors en aquest sentit és el madrileny RUN RUN RUN, un restaurant i espai per a runners creat per l’arquitecte Andrés Jaque: s'articula al voltant d’una cuina oberta i també hi ha dutxes, armariets, un hort i un menjador “per fer servir la ciutat de maneres alternatives”.

Ser sostenibles

La fusta esdevé un material comú

“A Barcelona estan passant coses en el camp de l’arquitectura i l’urbanisme”, diu Ramos. “Hi veiem canvis importants –afegeix–. Ja és una realitat el que fins ara era una utopia, com l’arquitectura en fusta, radicalment sostenible, amb zero emissions. Són pura recerca arquitectònica, no receptes que s’estan repetint. Assumeixen riscos i fan avançar la disciplina”. És el cas del parc de bombers de Moià, de Josep Ferrando, Pedro García, Mar Puig i Manel Casellas; i el bloc de pisos La Borda, del despatx Lacol, o el poliesportiu del Turó de la Peira, d’Anna Noguera i Javier Fernández.

Fer bons habitatges

S’estén l’habitatge col·lectiu de qualitat privat o mixt

“Ens hem adonat de la importància i la necessitat de l’habitatge, i també que els habitatges tinguin qualitat”, explica Blasi. Els habitatges col·lectius són un 15% dels seleccionats totals. La novetat és que ara la majoria no són públics, sinó que el 75% són promocions privades o mixtes. Barcelona és la ciutat on n’hi ha més, sis, per davant de París (quatre) i Riga (tres), entre els quals hi ha La Borda, de l'estudi Lacol, i l’edifici a Sant Boi que va guanyar el premi FAD. 

Experimentar a la ciutat

Un nou barri a Polònia reflecteix l’auge de l’Europa de l’Est

Els països de l’Europa de l’Est estan guanyant cada vegada més pes en l’arquitectura europea. “És un territori molt ampli que ha evolucionat molt gràcies a la incorporació a la Unió Europea, i aquests països s'estan empoderant com a agents arquitectònics”, diu Anna Ramos. Entre aquestes obres destaca un barri de nova creació anomenat Nowe Żerniki, a la ciutat polonesa de Breslau. Hi treballen des de fa una dècada una quarantena d’estudis d’arquitectura, urbanistes i activistes, i reflecteix l’experimentació sobre com pot créixer la ciutat, quins espais són necessaris, com han d’estar relacionats amb els serveis i les infraestructures, i com han de ser els espai públics. I una altra vegada, la sostenibilitat ha sigut una de les claus de l’obra. “El centre ha de ser la comunitat local i les autoritats han de prendre les decisions correctes. Abandonem deliberadament icones del passat perquè considerem que seguir-les és altament immoral”, diu un dels arquitectes del nou barri, Zbigniew Maćków.

Tenir cura de les cures

Els nous edificis de Sant Joan de Déu i el Kàlida Sant Pau

La qualitat de l’experiència de l’arquitectura sanitària era important abans del covid i ara encara més, com es pot veure als nous edificis de l’estudi Llongueras Clotet a l’Hospital de Sant Joan de Déu, i al Kàlida Sant Pau, de Benedetta Tagliabue. “Som tots més conscients que hem de cuidar i hem de tenir cura dels altres, i que els hospitals i els centres sanitaris no han de ser fàbriques de cuidar”, diu Ramos. “Cal una dimensió de qualitat espacial i una dimensió humanística en el disseny dels espais sanitaris, de la qual potser ens havíem oblidat una mica en favor de la pura eficiència”, conclou.