El temps i l'espai caben en catorze versos

Barcelona.El primer sonet que Jordi Llavina (Gelida, 1968) va escriure, fa aproximadament dos anys i mig, tractava sobre retirar-se del món. "Basteix la casa lluny de la ciutat, / de cels nocturns il·luminats d'escòria", comença. "Mirat en perspectiva, m'adono que el llibre funciona com un dietari poètic. M'he dedicat als sonets perquè volia textos que pogués controlar molt bé del principi al final. Quan he escrit novel·les o contes sempre he tingut la sensació que hi havia coses que se m'escapaven", explica l'autor. Després de Ningú ha escombrat les fulles i Londres nevat -publicats per Amsterdam el 2008 i el 2009-, Llavina va tornar a la poesia. País de vent (Lleonard Muntaner, 2011) i Vetlla (3i4, 2012) van precedir la molt esperada novel·la de l'escriptor i periodista, El llaütista i la captaire , que va arribar a les llibreries aquesta primavera. "Si fas sonets, encara hi ha gent que arrufa el nas. És per això que a sota del títol de Contrada hi poso poemes . És impossible trobar el text perfecte, però em fa l'efecte que un sonet es pot controlar lingüísticament i formalment", explica Llavina.

El primer dels textos, Casa, respon a un impuls vital de l'autor, que poc després de fer 40 anys va començar a prendre's la vida d'una altra manera. "A partir d'una certa edat hi ha el desig d'entendre millor el que és essencial -diu-. Vas deixant caure coses perquè el temps s'escurça. Potser és el meu primer llibre de maduresa, perquè hi ha una voluntat marcada de fugir de tota una sèrie de coses". Tret d'alguna excepció, els poemes estan endreçats cronològicament. Comencen parlant de buscar una nova vida i d'austeritat, es fixen en la natura que té a tocar (l'autor viu a Vilafranca del Penedès). "L'abellerol fa el niu cavant la terra, / com qui es fa un nínxol, no la casa. El cel, / de dins estant, no es veu; però una arrel / pressent que repta pel sòl i s'hi aferra", escriu a L'abellerol .

L'equilibri inicial es trenca a partir d' Hospital , un sonet centrat en la malaltia de la seva germana. "Va ser un sotrac molt fort, que per sort va acabar bé. Les reflexions sobre el càncer eren obligades, perquè els sonets estan dedicats a tot allò que m'ha marcat durant el temps que els he anat escrivint", diu. El "bocí de mal" que extirpen a la germana continua amb la recuperació en dos altres textos: "Començaran a administrar-te drogues, / et cauran els cabells (¿qui em sap donar / raó de l'oli amb què els malalts s'ungia?). / D'aquí a dos anys, els nous podràs trenar".

Escriure sobre l'entorn

A mesura que el gruix de sonets creixia, Llavina es va adonar que "la part més tel·lúrica o entranyable prenia importància". Per això va titular el llibre Contrada : "Hi ha un cert horacianisme. Per això podem parlar de poemes de proximitat. Hi parlo de l'entorn més proper". Si Vetlla estava recorregut de principi a fi pel pas del temps, aquí l'espai hi té una importància similar. "La vida és una barreja de tragèdia i comèdia, però aquest llibre no és ni de bon tros fosc. O a mi no m'ho sembla -explica-. Els poemes diuen: «He arribat fins aquí i sóc una persona passablement feliç»".

A l'hora de pensar en sonets distingits, a Llavina li vénen al cap els de Shakespeare -hi ha més d'un homenatge explícit, com per exemple a Marta -, Sol, i de dol de J.V. Foix, Joan Alcover, Pierre Ronsard i el Cançoner de Petrarca. No és casual que una part important dels poemes estiguin recorreguts per l'amor. Un dels més colpidors és La Cambra . "Hi havia un cinema a Sant Sadurní que es deia així. Allà vaig veure-hi unes quantes pel·lícules quan era adolescent. Una vegada hi vaig anar amb una noia de qui em vaig enamorar", recorda. Al següent poema elogia aquella mà que va agafar al cinema, i admet: "Es va fer per dir-me adéu". A més de tocar temes de proximitat -física i emocional-, un dels grans encerts de Jordi Llavina és que ho fa amb un llenguatge accessible, que arriba al lector sense traves. Hi ajuda, també, la puntuació impecable.

Tres grans poemaris acabats de sortir del forn

‘Versions de Bai Juyi’ (LaBreu)

La col·lecció de poesia de Labreu es fa cada vegada més indispensable. Marcel Riera dóna a conèixer una antologia de Bai Juyi (772–846). La seva poesia vol exposar la realitat amb un llenguatge planer però dotat de sensibilitat lírica: “Dos monjos budistes de la muntanya / juguen als escacs al bosc de bambú. / Els bambús reflecteixen la llum. No es veu ningú. / De tant en tant se sent el soroll de les peces”.

‘L’escena de l’odi’, de José Almada Negreiros (Cafè Central)

José de Almada Negreiros (1893–1970) va pintar el retrat més famós de Fernando Pessoa, on se’l veu assegut en una taula de cafè amb el número 2 de la revista Orpheu, grup del qual havien format part, juntament amb Mário de Sá-Carneiro i Santa-Rita Pintor. Negreiros va publicar manifestos, novel·les i el poema –explosiu– L’escena de l’Odi, traduït ara per Gabriel de la S.T. Sampol.

‘L’home aproximatiu’, de Tristan Tzara (Lleonard Muntaner)

A més de traduir els assajos de Montaigne, Vicent Alonso s’ha encarregat també de versionar en català el llibre més important de Tristan Tzara (1896–1963), creador del dadaïsme durant la Primera Guerra Mundial. A principis de la dècada dels 30, Tzara –que havia anat perfeccionant l’antimètode de l’escriptura automàtica– va escriure L’home aproximatiu, que ara recupera Lleonard Muntaner.