Radvanovsky i Beczala, la veritat sense màscara

BarcelonaPotser resulta redundant, però cal recordar que Sondra Radvanovsky i Piotr Beczala són dos dels artistes més admirats, reclamats i aclamats del públic del Liceu en les últimes temporades. Internacionalment coneguts i reconeguts, la soprano nord-americana i el tenor polonès han regalat, per separat i també junts (Luisa Miller de Verdi al final de la temporada 2018-19), interpretacions que estan ja marcades a foc en la memòria del Gran Teatre de la Rambla, que aquest diumenge ha inaugurat oficialment la temporada 2020-21. I ho ha fet amb un recital, a l’espera que la primera òpera dirigida per Gustavo Dudamel (Il trovatore) alci el teló dijous i que Don Giovanni suposi, a partir del dia 24 d’octubre, la primera òpera escenificada al Liceu, després de gairebé set mesos tancat al públic. Tot plegat, en una temporada estranya, afectada per la pandèmia i amb lògiques mesures extremes de seguretat que aquest diumenge s'han aplicat i vigilat escrupulosament.

Una cosa és clara: el cant de Radvanovsky i Beczala flueix sense emmascaraments, amb la naturalitat de qui posseeix bona tècnica i una gran veu, a la qual no calen artificis ni posats de divo. Entrega sense pal·liatius a la recerca de la veritat pura a través del cant. Això és el que ha estat aquesta tarda de diumenge, amb àries i duets d’òpera italiana (Verdi, Mascagni, Giordano, Puccini) i quatre generosos bisos (Dvorák, Massenet, Moniuszko, Cilea) abans del cèlebre duet de La vídua alegre de Lehár.

Hi ha hagut moments d’autèntica màgia vocal –al Liceu l’enyorem molt–, com ara la versió de manual de Vissi d’arte de Tosca (Radvanovsky) o la immaculada puresa de la línia vocal de Quando le sere al placido de Luisa Miller (Beczala). Dos exemples del que es pot titular, sense embuts, com un recital de traca. I dels que passarà a la història del Liceu. Com era d’esperar, el públic ha respost amb un entusiasme i una emoció que també es troben a faltar en aquests temps de contenció forçada per les circumstàncies i, en les últimes temporades al Liceu, d’escassedat de grans veus. Esperem que el recital d'avui no hagi estat un miratge.

Simpàtics, riallers, comunicatius i per damunt de tot al servei de la música, Sondra Radvanovsky i Piotr Beczala han mostrat tothora la grandesa artística i humana de què estan revestits, amb la complicitat pianística d’un refinat i atent Camillo Radicke. Una hora i tres quarts de recital amb una sincera exhibició de domini tècnic, artisticitat i generositat a mans plenes. I sense competir entre ells. Bravi!