Una tempesta de ball i riure al Tívoli

Cantando bajo la lluvia

Teatre Tívoli (Fins al 28 de novembre)

Tempesta de ball i riure al Tívoli. I d’aigua, esclar. Fins a mil litres cada funció (diuen que es reciclen). La traducció i adaptació del llibret de Marc Artigau i, sobretot, la direcció d'Àngel Llàcer i Manu Guix accentuen la comicitat del famós títol cinematogràfic, seguint la invocació que Cosmo Brown fa a Make ‘em laugh (Fes-los riure). I caram si riu el públic amb personatges com l'actriu de veu impossible, Lina Lamont, una incommensurable Mireia Portas, i com Cosmo Brown, el compositor i amic de Don Lockwood, que interpreta un magnífic robaescenes: Ricky Mata. Després d’aquell magnífic La jaula de las locas que vam veure al mateix Tívoli, Llàcer i Guix ho tornen a fer. Mostren un gran sentit de l’espectacle, una extrema cura pels detalls i un gran talent per organitzar tot el que passa sobre l’escenari, en una producció que no escatima recursos.

Públic entusiasmat

Gran comèdia musical per a tots els públics (al meu costat hi ha uns pares amb un nen de quatre o cinc anys entusiasmats). Un d’aquells públics que quan arriben al teatre fan cua per fotografiar-se sota el cartell de l'obra, un públic cofoi i agraït que ha vingut a passar-s'ho bé i que aplaudeix les indicacions sobre mòbils i covid, a l'obertura, que aclama Ivan Labanda en el famós número de la pluja i que, al final, s'aixeca per agrair amb entusiasme l'entrega de tota la companyia, tramoistes i tècnics inclosos. Val la pena. La funció té ritme, les coreografies tenen força, el vestuari és llustrós, fantàstic el disseny d’il·luminació d’Albert Faura, la partitura de Nacio Herb Brown i Arthur Freed sona perfecta i l'equalització del so es magnifica de manera que no ens perdem ni una paraula.

L’èxit de la pel·lícula, Gene Kelly al marge, és l’èxit d’una cançó que quan surts de l’espectacle no pots deixar de cantar. És el rovell de l’ou de l’espectacle i un Ivan Labanda tan somrient com el mateix Kelly i amb bona veu aconsegueix el més gran aplaudiment de la funció. Però tornem als meus còmics estimats. Quin clown el de Mireia Portas! El seu és el paper més teatral. I ella en fa una creació cada vegada que surt a escena, tant en el rodatge de la pel·lícula com en la hilarant sessió amb la logopeda, que molt encertadament la direcció situa a la platea i inclou una mica d’interacció amb el públic.

Ricky Mata té quelcom de follet esverat que funciona a meravella a la ja citada Fes-los riure i brilla, especialment amb l’embarbussament “Moses supposes his toeses are roses” aquí traduït "José susurra que sale con Sara”. The show must go on! (Que no pari el xou).