'El telèfon del vent': una 'road movie' que ressegueix el trauma de Fukushima
Nobuhiro Suwa explora amb una sensibilitat colpidora les seqüeles de la catàstrofe a partir de la història d’una noia òrfena que busca respostes
'El telèfon del vent'
(4 estrelles)
Direcció: Nobuhiro Suwa. Guió: Kyôko Inukai i Nobuhiro Suwa. 139 min. Japó (2020). Amb Shoko Ikezu, Tomokazu Miura i Serena Motola. Estrena als cinemes
Amb El telèfon del vent, Nobuhiro Suwa torna al Japó després de quinze anys a França, on ha aprofundit en els postulats de la Nouvelle Vague amb obres com Un couple parfait (2005) i El lleó dorm aquesta nit (2017). Però Suwa no només torna al seu país, sinó també a les inquietuds d’alguns dels seus primers treballs com la representació del trauma col·lectiu i els rituals del dol i la memòria, que formen part del paisatge emocional del cineasta perquè va néixer a Hiroshima, on el record de la devastació atòmica s’ha institucionalitzat com a herència cultural.
A El telèfon del vent el cineasta canvia de coordenades per parlar de les seqüeles del terratrèmol i del tsunami que el 2011 van causar l’accident de la central nuclear de Fukushima però, en última instància, el material que modela parteix d’una mateixa pregunta: ¿com es pot continuar vivint quan ho has perdut tot? Suwa desplega amb elegància i emoció continguda aquest decisiu interrogant seguint el periple de l'Haru, una noia de 17 anys que va perdre la família a la catàstrofe de Fukushima i que es dirigeix cap a la casa on vivia de petita quan la seva tieta es posa malalta. Com altres nens fílmics que viuen entre les ruïnes de la història, la protagonista busca respostes i tancar la ferida. Sabem que demana una cosa impossible, però Suwa l’acompanya afectuosament, mostrant el seu dol amb una estima colpidora.
