Willy Toledo: “Hi ha una total llibertat d’expressió si ets un feixista”

REW

<<

S’havia avesat a ser “el gendre perfecte”. Guillermo Toledo (Madrid, 1970) portava quinze anys entre els actors “guais” espanyols quan, ja en fa set, va caure en desgràcia. I es va veure abocat “a l’ostracisme total i absolut al cinema i la televisió”. Les raons que l’han portat a encapçalar les “llistes negres, com a número u i a molta distància del segon”, són també, paradoxalment, les que el fan sentir-se en pau amb ell mateix. “Estic content de la meva postura política en relació a tot el que passa en aquest país i al món, també en relació als abusos de poder i l’explotació laboral que es cometen en el meu ofici. I d’haver tingut la determinació d’implicar la meva ideologia de manera coherent en l’àmbit laboral que m’ha tocat viure”.

De fet, la seva condició d’exclòs no li ve de nou. Diu que va ser un mal estudiant, carregava “una certa dislèxia” i sempre l’asseien al final de l’aula. “Fa uns anys, en un dinar familiar a casa dels pares, vaig trobar les meves notes de vuitè d’EGB. Tot molt deficient menys un insuficient a gimnàstica”, recorda. I malgrat que creu que l’escola d’abans era millor que l’actual -“Com també la televisió, on hi havia molts programes educatius”, diu- es planteja la fortalesa que ha de tenir un noi de 14 anys per tirar endavant quan li diuen que no serveix per a res. “Com deia Krishnamurti, no és un símptoma de bona salut sentir-se perfectament adaptat a una societat profundament malalta com la nostra”, reflexiona l’actor, que quan estudiava interpretació va fundar Animalario per poder treballar sense dependre dels càstings.

PLAY

>

Dimecres vinent, Toledo s’estrenarà al Lliure de Gràcia amb El sistema solar. Catalunya és per a ell com “un oasi”. Hiperactiu i controvertit a Facebook, està avesat a despertar emocions intenses, de la polèmica a l’odi i l’amenaça, per les seves opinions a contracorrent i per les seves crítiques obertes, sovint ferotges, a actituds i comportaments que no comparteix. També per haver opinat a favor del referèndum. “Un dels principis bàsics del comunisme és el dret a l’autodeterminació dels pobles”. Diu el que pensa, i en pateix les conseqüències: “No és cert que no hi hagi llibertat d’expressió. Hi ha una total i absoluta llibertat d’expressió si ets un feixista, un racista, un homòfob, un masclista... Si jo fos un nazi, ningú m’hauria vetat enlloc”.

Toledo es considera un exemple dissuasori entre els companys. “És com si els diguessin: «Mireu què li ha passat al Willy, compte amb el que dieu». I ha funcionat a la perfecció. Perquè amb tot el que està passant en aquest país tothom està calladet. No em refereixo només al que està passant a Catalunya, sinó a tota l’ofensiva neoliberal conservadora i beata que estem patint”. Per això també ell, que la va muntar grossa (i va començar a ser etiquetat de conflictiu) quan va presentar els Goya del “No a la guerra”, comprèn el silenci dels nominats catalans en l’última edició dels premis. “No és que no hi hagués ni un sol pronunciament sobre la situació a Catalunya, és que no s’hi va sentir ni un «Bona nit». Ho entenc perfectament, no els critico. Poden perdre la feina a Madrid, que és on hi ha el gruix fonamental de producció”.

FF

>>

Malgrat el malestar que li provoca la seva inactivitat en cinema i televisió a Espanya -“El teatre, afortunadament, s’escapa del control dels que m’han vetat”, recorda-, li fascina la imprevisibilitat de l’ofici d’actor. Fins al punt que va ser una de les raons per triar-lo. “Em produïa vertigen la idea de passar-me vint anys a la mateixa oficina, la mateixa feina, el mateix recorregut amb el cotxe, el mateix embús. Amb la qual cosa no tinc ni idea de què serà del meu futur i estic content que sigui així”. Però a l’horitzó hi veu més d’un viatge a l’Argentina, on troba la feina en cinema i televisió que aquí li falta. S’hi troba molt bé, però no té previst quedar-s’hi a viure. A pesar de tot, a Espanya també es considera estimat. “Tinc molt clar que si un dia ho necessito, en tots i cadascun dels pobles d’aquest país em donaran un llit i un plat de menjar. Això ho pot dir molt poqueta gent, i segur que no ho poden dir tots els que m’ataquen, em vilipendien, em difamen i m’han prohibit guanyar-me la vida amb el meu ofici”.

Entre els seus projectes de futur hi ha la voluntat de domesticar el seu costat emocional. Diu que és on sempre ha anat més fluix, víctima d’una certa tendència a la tristesa i la melancolia. “Els meus amics saben que soc una mica raret”. Si cal, pot creuar el món de punta a punta per ser al costat d’algú que el necessita, però que no comptin amb ell per anar a un sopar o a un concert. “M’agrada molt la solitud i disfruto d’estar a casa”. Abans no era així, necessitava liderar i organitzar. “Però llavors era molt menys jo del que ho soc ara”.u